Barcelona · "Som els Deu Mil de Xenofont/abandonats pels qui els guiaven", diu el poema "10 de juliol" de Joan Margarit, i, certament, la pregunta que planava en aquella manifestació era: "qui va al davant?".
Quan Jordi Pujol es va "enretirar", molts pensàvem que  el relleu com a líder del catalanisme el prendria Carod, que havia estat dels primers a adonar-se que el catalanisme del s. XXI ja no seria autonomista. La seva eloqüència i un cert carisma personal l'havien fet connectar amb sectors creixents de la societat catalana i, si ERC hagués jugat les seves cartes a fons, els resultats de les eleccions de 2003 haurien pogut fer Carod president. Però va acabar essent un conseller en cap que va durar sis setmanes, perquè multitud d'interessos el veien com una amenaça però també perquè l'home que havia atret prop de 600.000 vots no tenia cap organització al darrera.

Si a Pujol el seu caràcter difícil no li va impedir generar una àmplia xarxa de complicitats i crear una organització política sòlida, Carod, tot i ser casteller, no ha fet pinya. s dels pocs polítics que genera discurs però li ha faltat capacitat aglutinadora.

Ara els temps reclamen un govern en prosa i Mas pot ser l'home adient per a endreçar la gestió pública. Però, alhora, el país reclama un salt polític, i està per veure si Mas i el seu entorn tindran el coratge d'encapçalar-lo, si tindran prou força per a assumir el lideratge del nou catalanisme. En qualsevol cas, si bé en aquest lideratge la generació política de Mas i Carod -la de l'Estatut fallit- encara té coses a dir, convé que, al seu costat, deixi emergir una nova fornada. Perquè el nou catalanisme necessita aportacions noves.