Barcelona · S'ha dit que superar l'actual carreró sense sortida en el qual està instal·lat l'Estatut d'Autonomia exigeix política de la bona. O sia, de la política que té a veure amb horitzons compartits per amplies majories socials que vol dir alguna cosa més que l'aparatosa unitat que a l'hora de la veritat es dissol; la política que té a veure  amb la generositat amb l'adversari que s'allunya del caïnisme entre partits i que accepta que tots hi sortim guanyant compartint estratègies de país; la política que té a veure amb el risc de fracassar que implica qualsevol actuació transformadora de la realitat i la política que té a veure amb la responsabilitat quan aquest concepte no és sinònim de por, però que sempre s'ha d'exigir quan es parla dels afers col·lectius

La resolució que el Parlament va aprovar fa uns dies, i que fou promoguda per CiU, PSC i ICV i votada també per ERC, serà positiva en la mesura que respongui , en bona part, a aquests plantejaments. Si es queda en un brindis al sol del Parlament només afegirà nous motius per a la desafecció i la frustració de tants.
la lenta desconnexió de molts catalans amb el projecte espanyol continuarà
En bona part, evitar el fracàs està en mans del President Montilla i dels diputats socialistes al Congrés escollits per les demarcacions catalanes. Són ells la veu més nombrosa de la representació catalana a Madrid i són ells que hauran de demostrar, tal volta per darrera vegada, que la unitat socialista a Catalunya i el compromís amb el PSOE són la millor estratègia per a defensar el país i el seu dret a l'autogovern, o bé optar per la principal lleialtat a la gent de Catalunya davant la seva lleialtat al PSOE. Pels que venim d'una altra tradició política, la tradició dels fundadors del catalanisme polític que creien que només partits d'estricte obediència catalana tenen les mans lliures per a defensar els interessos catalans, tot plegat no deixa de produir-nos un notable escepticisme. Aquests darrers 29 anys de política catalana ens fan ser prudents. La desaparició del grup propi dels socialistes catalans i la claudicació del PSC davant la LOAPA, a principis dels anys 80, foren la defunció d'una certa idea del socialisme català. El President Maragall ho va intentar i el resultat és prou conegut.

Potser l'Estatut haurà estat una solució fallida per a un problema impossible; la lenta desconnexió de molts catalans amb el projecte espanyol continuarà; només caldrà que la pressa, l'atabalament i les urgències personals no ens facin errar. I és clar, saber fer d'una certa idea d'una Catalunya lliure un promesa de justícia i promoció per a la majoria. I això no és poc.