En les properes eleccions a Corts Generals de l’Estat els programes electorals, les propostes concretes, tindran un paper important, però no definitiu. El 9 de març hi pesaran més les actituds: respecte, dignitat, fermesa. És evident que en els últims anys Catalunya ha quedat immergida en uns nivells de desprestigi als quals no estàvem gens acostumats. El mes de juliol de 2007 esdevindrà un exemple descarnat de tot això en la memòria dels catalans: apagada elèctrica, la xarxa de rodalies desbordada, les autopistes col•lapsades. Més tard, els esvorancs de Bellvitge que van esdevenir autèntics esvorancs en l’autoestima col•lectiva del país. Mentrestant, el Govern de Catalunya s’ha limitat a callar i a ajupir el cap. Davant d’aquesta situació cal reaccionar amb força, amb fermesa democràtica. Seria inimaginable que davant d’aquesta situació no passés res, que es traslladés la imatge que amb Catalunya tot s’hi val i que uns i els altres la poden maltractar impunement. Aquestes han de ser les eleccions del cop de puny sobre la taula, del ja n’hi ha prou, de la dignitat nacional.

Lamentablement, els nacionalistes no podrem exercir pressió de manera conjunta. Al Senat hagués estat una bona oportunitat per fer una candidatura unitària de les forces d’obediència catalana, d’aquells que ens vam mobilitzar l’1 de desembre.De visualitzar la força d’aquest país. Malauradament, ERC ha triat el PSC-PSOE i l’Entesa.

Tanmateix, algun dia la història ens farà entendre que sempre que els sobiranistes hem fet front comú la nació ha esdevingut invulnerable.