“Així, doncs, pot Catalunya renunciar al sobiranisme? Aquí, a Madrid o a París, pot un nacionalista no ser sobiranista?” Començo aquest article amb els mateixos interrogants amb els vaig cloure una recent col·laboració periodística. Crec que el catalanisme viu un moment de recomposició i d’adaptació a les noves situacions i que cal fer un esforç col·lectiu per a repensar el programa social, polític i cultural del catalanisme d’aquest primer tram del segle XXI. De fet, ja comencen a acumular-se els llibres que, directament o indirectament, aborden el tema des de diferents angles. Quines són els fets i les transformacions socials que fan urgent el debat? En destacaria quatre. En primer lloc, la nova composició demogràfica del país. Les bases del catalanisme modern prenen forma a llard del darrer terç del segle XIX. Quan ja perdien força el moviments migratoris “interns” i comencen a apuntar-se els primers indicis de les onades migratòries de la resta de l’estat que marquen la societat catalana dels anys vint als setanta del segle passat. Quan amb prou feina havia conclòs el procés de “metabolització” d’aquella incorporació massiva, assistim a un nou procés migratori molt concentrat en el temps i de característiques molt diferents als anteriors. Sembla obvi que la capacitat integradora del catalanisme ja no pot sustentar-se en cap concepció romàntica i estàtica de la definició de la identitat. Tampoc en propostes que signifiquen una mena de “dilució multicultural” del tronc del catalanisme. En segon lloc, hi ha el nou context de globalitat. En el nou context de globalització, ni l’economia, ni la política, ni la cultura poden viure dins un vedat imposat pels estats dits “nacionals”.
El que s’està produint és l’aparició de nous escenaris i de noves formes de distribució del poder polític i econòmic. Com a conseqüència, en aquesta nova situació, la lògica de la “estatalitat” pròpia de tot projecte independentista ja no és la de la separació, és la de l’agregació des de l’exercici de la pròpia sobirania. Com més va més, l’exercici del dret a l’autodeterminació consistirà en decidir quins espais de la teva sobirania vols compartir. I amb qui. En tercer lloc, hi ha l’esgotament històric del pujolisme i l’obertura d’un nou cicle polític. Protagonista de la transició de la dictadura a la democràcia i veritable arquitecte de la nova Catalunya autònoma, Jordi Pujol ha estat l’ànima i el motor d’un moviment polític d’una certa singularitat en el context europeu amb alguna similitud amb el moviment polític creat al voltant de la figura del general De Gaulle.
Les limitacions del marc polític espanyol després del 23 de febrer del 1981 van reconduir el pujolisme a autonomisme estricte. Mentre que el pacte estable amb Unió van diluir la socialdemocràcia original en plantejaments ambiguament socials d’inspiració cristiana. Pel que fa a la relació amb Espanya, el pujolisme va tenir com a norma no escrita no arribar a cap compromís de corresponsabilitat en el govern central en tant no s’haguessin establert sòlidament les bases de l’autogovern català. És a dir, en tant no es pogués tancar de forma raonable una primera fase del cicle reivindicatiu català. Aquesta cultura política acabà identificant-se amb l’expressió popular “peix al cove”. La necessitat convertida en virtut. Governi qui governi després de l’u de novembre, el pujolisme sense Pujol ja no serà possible. En quart lloc, tenim el resultat del procés d’elaboració i aprovació del nou Estatut. Els fets són recents: el nou Estatut volia ser l'eina per fer possible un salt qualitatiu en l’autogovern. La fórmula era clara, senzilla i possibilista: relació nítidament bilateral Catalunya-Espanya inspirada en concepcions sobiranistes pròpies del nou liberalisme democràtic. Reconeixement nacional, competències i finançament per fer possible la continuïtat renovada de la construcció nacional sense dependre de les conjuntures del sistema parlamentari espanyol... Però la negociació unilateral, precipitada i instrumental entre el catalanisme conservador i el PSOE va trencar aquella perspectiva i ens va instal·lar en l'empat precari. Com fa 25 anys.
Arribats a aquest punt, tinc el convenciment que el procés d’actualització del catalanisme s´haurà d’orientar a partir d’alguns principis i criteris molt clars. Destaquem-ne cinc: 
Donar forma a un projecte de catalanitat cívica compartida basada en el que Manuel Castells defineix com “identitat projecte”. 
Equilibrar el paper entre la “societat política” i la “societat civil”. Una de les conseqüències de la transició fou que el catalanisme social fou “xuclat” pels partits i la nova administració “autònoma”. El catalanisme ha d’estar sustentat per tres potes: la administracions, Parlament i partits i una societat civil activa i exigent.
El catalanisme no viu de manera exclusiva i excloent en cap partit. És, per tradició i per necessitat, un moviment transversal de caràcter democràtic i inclusiu. La societat civil ha d’enfortir aquesta transversalitat.
En el nou context de globalització, és fa més urgent la projecció internacional de l’economia, la política i la cultura catalanes. Sense complexes i amb determinació.
El futur de catalanisme passa per la modificació de la relació de forces entre autonomisme i sobiranisme. Si el catalanisme no amplia l’horitzó marcat per l’autonomisme, el dilema “país o província” es decantarà sense remei cap la segona alternativa. Com deia Gaziel, “astre o satèl·lit”. El camí a la satel•lització ja està dibuixat als mapes. L’altre camí també: progrés cohesionador i ambició sobiranista.