Algú podria malpensar que vincular el desastre del TGV amb el centralisme polític de Madrid és fer demagògia. Jo no pretenc, precisament, acusar a Madrid de res, sinó posar en evidència que Catalunya no decideix actualment sobre els seus propis designis.
És una perifèria en molts sentits. Una perifèria que promet moltes bones intencions i molt bones actituds, però que en molts camps no té la capacitat per proveir-se de les eines que necessita per continuar essent una societat avançada. És més, si en alguna cosa hem excel·lit darrerament és en allò que només depèn de nosaltres, perquè només pot ser nostre: la cultura (Frankfurt) i la llengua (a l’ensenyament i en les innovacions tecnològiques de la lingüística, encara).
Si el 1848 Catalunya fou capaç de construir la primera línia de tren de la península Ibèrica, avui és clar que no ha tingut cap capacitat per intervenir en la planificació, la gestió i els usos de les infraestructures. Vam ser perifèria quan es va decidir que el TGV passaria primer per Sevilla, i aquí ningú no va apostar per una operació “d’Estat” que connectés seriosament Girona i Perpinyà. Avui encara és la frontera interior més difícil de traspassar de la UE, sobretot amb tren.
Aquesta sensació de perifèria no s’ha resolt pas amb les lamentacions que durant anys hem sentit de sectors empresarials i polítics sobre la desinversió de l’Estat a rodalies, sobre el retard del TGV i sobre la manca d’inversió en carreteres. De fet, jo no he deixat de veure cartells amb el lema “Aquí invierte el Estado” (ja hi podrien afegir “amb els vostres impostos”). Per tant, si no ho fa l’Estat, no ho fa ningú.
Potser és que hem acabat assumint la nostra condició de perifèria amb resignació. I lloem el gest de Morlán venint a viure entre nosaltres, els de la tribu. I deixem que un personatge com Manuel Pizarro, que ha dit de tot sobre els catalans i les seves opes perifèriques, deixi en ridícul els nostres parlamentaris (que no deuen tenir fonts d’informació a Madrid). O que les platges es regenerin segons el calendari i les prioritats fixades per Madrid, deixant anar al mar milions d’euros cada any (que també paguem nosaltres) i malmetent el fons marí.
Sí. L’únic gest que trenca amb aquesta submissió perifèrica l’ha tingut el meu alcalde. Aquest any ha dit als del MOPT que no volem que ens regenerin la sorra de la platja com cada tardor, justament quan els vents de tardor se l’enduen tota. A ell no li ha importat si això era competència del municipi. Simplement, ha actuat amb criteri propi.
