Llegeixo en un article recent d’un amic que l’anomenat quadripartit “és una fal.làcia d'aquelles que tant agraden als falsos transversals”. Es refereix a la unitat de plantejaments nacionals assolida el 30 de setembre, quan tots els grups parlamentaris de tradició democràtica van aprovar una proposta de reforma de l’Estatut amb què u Llegeixo en un article recent d’un amic que l’anomenat quadripartit “és una fal.làcia d'aquelles que tant agraden als falsos transversals”. Es refereix a la unitat de plantejaments nacionals assolida el 30 de setembre, quan tots els grups parlamentaris de tradició democràtica van aprovar una proposta de reforma de l’Estatut amb què una majoria del nostre país, en aquell moment, es podia sentir identificada.
“Fal.làcia” vol dir argumentació defectuosa o predisposada a enganyar, i em pregunto perquè cap dels ultrarealistes que aquests dies proclamen que era obvi que tot acabaria així, que la unitat era falsa, que el PSC sempre estarà sotmès al PSOE, i que Madrid mai “no ens deixarà”, no ho va escriure quan tothom feia celebracions, o quan tan orgullosos estàvem de Mas, De Madre i Carod representant el Parlament davant el Congrés espanyol.
“Fals”, al seu torn, vol dir que no és ver, que per error o engany no correspon a la veritat. Qui són, doncs, els falsos transversals a qui els agrada la fal.làcia del quadripartit? Són tots els qui es felicitaven el 30 de setembre i ara diuen que el nou acord és magnífic? Són tots els qui escrivien que els tres representants del Parlament havien honorat la política catalana amb la seva intervenció conjunta al Congrés, mentre ara demanen que el quadripartit es reediti en base a la renúncia?
Els falsos transversals són els qui demanen unitat però corren a arrenglerar-se en posicions de partit quan pinten bastos. Perquè els qui corren el risc d’exercir de transversals són aquells que no prejutgen pel partit amb què es simpatitzi, i que posen més atenció als parers i als arguments que no pas a les consignes disfressades de realisme. A Espanya, són aquells que propugnen que PP i PSOE pactin els temes d’Estat, com tan sovint fan. A Catalunya, però, som aquells a qui sembla que sempre vingui de gust titllar d’imbècils. Encara que només sigui per a evitar mirar-se les pròpies vergonyes.
