Després de l'anunci d'alto el foc d'ETA i les darreres turbulències que podien haver bloquejat el camí cap al procés de pau al País Basc –citació de dirigents de Batasuna a l'Audiència Nacional espanyola i negativa dels socialistes a parlar amb representants del partit illegalitzat fins que no condemni la violència d'ETA–, la situ Després de l'anunci d'alto el foc d'ETA i les darreres turbulències que podien haver bloquejat el camí cap al procés de pau al País Basc –citació de dirigents de Batasuna a l'Audiència Nacional espanyola i negativa dels socialistes a parlar amb representants del partit illegalitzat fins que no condemni la violència d'ETA–, la situació va fer un tomb la setmana passada amb l'anunci d'una propera reunió formal del PSE i Batasuna, i la decisió del jutge Fernando Grande-Marlaska de no empresonar els dirigents de l'esquerra independentista. Com ha explicat amb detall el diari "Gara", l'anunci de la propera reunió PSE-Batasuna no fa sinó oficialitzar uns contactes que dirigents d'ambdós partits havien mantingut des de l'any 2000, quan ETA encara matava. Eren coneguts tant per qui llavors era secretari general dels socialistes bascos, Nicolás Redondo Terreros, com per qui era ministre de l'Interior, el "popular" Jaime Mayor Oreja. El mateix portaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, revelava fa uns mesos –en el llibre entrevista que li van fer els periodistes Iñaki Iriondo i Ramón Sola, la versió catalana del qual ha publicat fa poc l'editora del diari "Gara"– que el principal interlocutor dels socialistes bascos en aquests contactes era Jesús Eguiguren, actual president del PSE. El diari "Gara" ha explicat ara que fins i tot hi ha participat alguna vegada Patxi López, secretari general dels socialistes.
Tot i que encara hi ha molts obstacles per desactivar en aquest llarg camí –a Madrid segueix, per exemple, el judici pel sumari 18/98, contra 54 independentistes bascos, enmig de barrabassades jurídiques de l'alçada d'un campanar–, podem dir que els fets de la setmana passada obren les vies de la negociació política per arribar a la pau definitiva al País Basc.
Si partim de la premissa que la negociació no pot obviar el fons del conflicte –el dret dels bascos a decidir el futur del seu país sense ingerències dels estats espanyol i francès–, val la pena esbrinar quin pot ser el full de ruta que ajudi en aquest camí. Tres textos poden donar pistes importants: el llibre entrevista a Otegi a què em referia abans; l'epíleg al llibre d'Eguiguren "Los últimos españoles sin patria (y sin libertad)" publicat per Editorial Cambio 16 fa tres anys, del qual ja he escrit en un altra ocasió en aquest mateix web, i la introducció firmada pel socialista Ernest Lluch, que seria després víctima d'ETA, i Miguel Herrero de Miñón, llavors encara afiliat al PP i que va ser un dels redactors de la Constitució espanyola del 1978, al recull de textos seus i d'altres autors que ambdós van preparar i que va editar Crítica l'any 2001 amb el títol "Derechos históricos y constitucionalismo útil".
Otegi, a banda d'analitzar el camí fet per la societat basca i l'esquerra "abertzale" i no estalviar crítiques al PNB– dóna les pistes no només sobre quins són els objectius de Batasuna de cara a la negociació sinó sobre com abordar el camí per arribar-hi. Hi destaca sobretot la flexibilitat en posicions i terminis, i el reconeixement que l'objectiu de la territorialitat (dret a decidir dels bascos dels set territoris) no pot ignorar el grau diferent de consciència nacional a cadascun d'aquests territoris, condicionat sobretot per l'actual divisió política (Euskadi, Navarra i els territoris sota sobirania francesa).
Eguiguren, d'altra banda, planteja el procediment –coincidint amb el que després va assumir l'esquerra abertzale a la proposta d'Anoeta: dues meses de negociació amb interlocutors i objectius diferents, l'un polític al País Basc i l'altre entre ETA i el Govern espanyol per la desmilitarització– i reconeix que el resultat de la negociació política pot arribar fins a "una consulta que pot afectar el mateix vincle amb l'Estat".
Però potser el text més interessant sigui el de Lluch i Herrero de Miñón –i l'epíleg del mateix llibre, firmat només per Herrero–, perquè s'hi formula la viabilitat d'aplicar el reconeixement que la Constitució del 1978 fa dels drets històrics (disposició addicional primera) per reconèixer als ciutadans dels territoris bascos sota sobirania espanyola el dret a un nou "pacte polític", que podria "conduir a la independència" o ser "l'instrument de la integració voluntària del Poble Basc amb l'Estat", en paraules d'Herrero. Remarquen també les previsions –recollides a l'Estatut d'Euskadi i a la Llei d'"Amejoramiento" foral de Navarra– d'un organisme permanent de collaboració entre les actuals comunitats autònomes basca i navarrersa. Cal no oblidar, tampoc, que la disposició transitòria quarta de la Constitució reconeix als navarresos la capacitat de decidir si s'incorporen o no al "règim autonòmic basc".
Pel que fa a Euskadi Nord, Lluch i Herrero parlen de les possibilitats que hi ha, en el marc de la Unió Europea, d'establir relacions transfrontereres, i d'uns anys ençà hi  creix el sentiment identitari i la reclamació del reconeixement d'un Departament basc i dels drets dels bascoparlants a l'ús i promoció de la seva llengua. Si tenim en compte que Arnaldo Otegi ha dit en alguna ocasió que el problema del reconeixement constitucional (o no) del dret a decidir no és un tema que pertoqui als bascos sinó als estats espanyol i francès, podem deduir la importància que, en el cas de la Constitució espanyola, té ara el concepte de "constitucionalisme útil", del qual Herrero i Lluch n'han estat fervents defensors. Al cap i a la fi, tot i que la Constitució canadenca no reconeix el dret a secessió, la Cort Suprema ha dit que els quebequesos tenen dret a negociar-la amb determinades condicions. I per dues vegades han exercit ja el seu dret a separar-se i aviat poden tornar a fer-ho.
El camí, doncs, no ha fet sinó començar. Les possibilitats són moltes i obertes. Però el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, haurà de treure –si el té– el seu geni d'estadista i no quedar-se només en governant, com deia el constitucionalista Ferran Requejo a "La Vanguardia" (13-2-06) parlant de l'Estatut de Catalunya,
Per cert, un argument més a sumar als del No pel referèncum del 18 de juny. I per moure'ns amb decisió i habilitat perquè, també per als catalans, arribin aviat temps millors.