La globalització, com els altres processos que al llarg de la història han canviat el model sobre el que es desenvolupa el conjunt de l’economia, ha donat peu a profundes transformacions en l’àmbit polític, social i cultural. En l’àmbit de les relacions internacionals, això s’ha traduït en la creació de nous Estats independents, que han permès a les societats nacionals adaptar-se millor a les necessitats d’aquests processos històrics.
Així, després de la caiguda del mur de Berlín i de la fi de la guerra freda, l’inici de l’era del mercat global i d’un major respecte a les decisions democràtiques dels pobles ha comportat que es multipliquin els processos d’emancipació nacional. L’Estat propi és la via d’accés directe a aquest mercat global i a una democràcia de proximitat, i així ho han determinat Lituània, Estònia, Letònia, Eslovènia, Croàcia, la República Txeca, Eslovàquia, Montenegro i tants d’altres, que exemplifiquen com la llibertat connectada al mercat mundial ha comportat uns índexs espectaculars de creixement econòmic i prosperitat.
A casa nostra també palpem aquest canvi de model: el projecte de constituir un Estat català al si de la Unió Europea està guanyant adeptes dia a dia, perquè cada vegada més catalans es convencen que la independència és la via adequada per millorar la seva qualitat de vida i la possibilitat de disposar d’un poder polític proper que estableixi unes pautes de creixement humà i econòmic que no devorin cada pam del territori ni la paciència de tot un poble. Catalunya ha explorat la via autonomista, però tot plegat ha acabat en un engany majúscul. Res del que necessitàvem per assegurar el futur del país s’ha aconseguit: posar fi a l’espoli econòmic al que ens sotmet Madrid, la titularitat del Prat, les competències en immigració, ser reconeguts com a Nació igual que els pobles que compten, les seleccions esportives nacionals, poder convocar referèndums per decidir nosaltres el que no volem que decideixin contra nosaltres... Res al cove, i al damunt, set recursos d’inconstitucionalitat contra un Estatut que ja van ben podar a Madrid.
Al catalanisme racional ja només li queda un camí per fer progressar el país; independència. Contradictòriament, Esquerra Republicana de Catalunya, en aquest context que hauria d’afavorir el creixement d’un projecte independentista seriós, està perdent desenes de milers de vots elecció rere elecció. Per què? Què fer? El problema de fons és que no hem definit una estratègia satisfactòria per aglutinar dos grans conjunts de persones que avui s’estan quedant orfes i que conformarien una majoria social que ens permetria liderar un procés cap a la independència. El primer és el conjunt del sobiranisme de progrés, és a dir, la gran majoria del sobiranisme català. Les enquestes ens diuen que més de la meitat dels catalans volen que Catalunya esdevingui Estat (federat o independent).
Doncs bé, com que federar-nos amb Espanya és impossible perquè allí ningú es vol federar amb nosaltres, amb tenacitat i credibilitat podem convèncer a molt d’aquest federalisme honest que no tenim altre opció per aconseguir Estat que l’ingrés a la Unió Europea, on allà sí que hi ha països que ens hi voldrien, perquè són democràtics i -a ningú se li escapa- perquè guanyarien pes respecte a una Espanya més menuda i menys prepotent. Però per aglutinar aquesta majoria que vol Estat propi no es pot caure en l’error de la retòrica sobiranista supèrflua i ocasional perquè no és creïble.
La credibilitat es guanya posant la teva estratègia com a condició per accedir al poder i per això, hem de plantejar, amb tota la solemnitat i franquesa, que Esquerra utilitzarà la seva força i condicionarà la formació del futur Govern de Catalunya, a un Procés que permeti tornar la paraula al poble, i que impliqui, finalment, la convocatòria d’un referèndum d’independència. Així de clars i sense embuts, cal que tothom sàpiga com gestionarem el vot de la il.lusió que sempre ha cregut en Esquerra i aglutinar tothom vers un nou horitzó nacional sobiranista.
El segon gran conjunt de persones que hem d’aglutinar és el que, cada vegada més desenganyat, s’absté de votar o ho fa, desencisat, al menys dolent. Progressistes abstencionistes i desencisats volen un partit que promogui el canvi real, i que sigui lluitador, diferent: honestament d’esquerres i republicà. Per aconseguir connectar amb aquesta majoria que s’allunya de la política, no podem per més temps semblar iguals a aquells partits que estan abocant a cabassos la gent a l’abstenció. Arrelar la gent a la política i a la nació catalana només es pot fer a través de la demostració de coherència i d’oferir resultats reals en clau de canvi social.
Durant molt temps hem estat vistos com un partit diferent, que aconseguia fer participar a nous sectors socials, com els joves i els desencisats de tants anys d’enganys i mediocritats. Però ara que tornem a governar, sembla que ens hem oblidat de més de deu anys de treball i compromís amb les nostres reivindicacions polítiques. Cal recuperar el compromís d’Esquerra amb el concert econòmic per poder construir la Catalunya del benestar que val la pena estimar. I la necessària nova llei de política lingüística per integrar al milió de nous catalans i impulsar l’ús social del català. I la promesa supressió dels peatges. I el traspàs de la titularitat del Prat per rellançar l’economia i crear llocs de treball. I les competències en immigració i per autoritzar referèndums.
Sense recursos i poder polític no es pot construir la famosa Catalunya social que ha de fer créixer Esquerra, al contrari, contribuïm a fomentar l’abstencionisme social i la sensació que tots els partits són iguals. Per tot això és imprescindible que la propera direcció d’Esquerra renegociï l’acord de Govern d’Entesa per incorporar-hi aquests objectius de país imprescindibles. Aquest país s’ho val; tornar amb la gent, ser coherents i seriosos, ser un partit de lluita i de govern, independentistes, d’esquerres i republicans, tornar a ser nosaltres... Guanyar la independència és possible.
