Barcelona ·

Com és ben sabut els països que han passat de la depèndencia política a la independència ho han aconseguit a partir de que una molt àmplia base de la seva societat reivindica i fa seu l'objectiu de l'emancipació nacional.

En la tradició politica de Catalunya l'independentisme rotund i clarament expressat havia estat minoritari com expressió política.Però, també des de sempre, hi havia un sentiment latent, larvat, callat o expressat en veu baixa que, d'acord amb les classificacions de la teoria política, només pot anomenar-se independentista.

 

Un sentiment que va més enllà de la descentralització administrativa, que reivindica les màximes atribucions i competències pels organismes que conformen la Generalitat i que avui ha reconegut el seu nom.

Es per això que a més dels independentistes que sabem que sortosament hi ha en els diferents partits polítics presents al Parlament de Catalunya, han aparescut en escena diversos grups i plataformes explicítament independentistes.

 

N'hi massa? L'independentisme es divideix? O més aviat es multipliquen les opcions independentstes?

Certament, pel que fa a l'agitació social i a la normalització de que una Catalunya independent és una proposta realista totes les opcions son benvingudes.

Però si ens fixem en l'objectiu d'una presència al Parlament de persones que defensaran sense limitacions un procés encaminat a assolir la independència en un futur proper, la multiplicitat d'ofertes electorals es revelarà poc eficient ja que, donada la llei electoral, hi haurà massa vots que poden ser perduts en el moment del recompte.

En aquest context és important anar a votar. La manca d'acord preelectoral no hauria de limitar la força que caldrà exercir després de les eleccions.