Llegeixo sovint per curiositat arqueològica (i també antropològica) aquests diaris de Madrid que semblen sortits del segle XIX i que dediquen bona part del seu espai a defensar les essències hispàniques en front del que ells consideren insuportable nacionalisme identitari dels altres. Tots ells estan plens de columnes d’opinió solemnes, dogmàtiques i apocalíptiques, com sortides de la trona d’aquells dominics de fa cent anys. Tots ells irradien aspresa i amargura profundes.
Em sobta que es presentin com a moderns (i liberals) aquells que escriuen i parlen en un estil barroc, ple de metàfores incomprensibles i d’odi poc dissimulat, sovint sota el paraigües de la Conferència Episcopal Espanyola, paradigma també d’un decadent arcaisme mental i no exactament democràtic. Tots ells obsessionats per la identitat espanyola, bramant contra aquells que volen trencar la indefugible unitat de la seva pàtria, fins al punt (que ningú s’ho perdi) de declarar-la com un bé ètic i social.
Em sorprèn que allà, en el centre de la península, en una ciutat que ells consideren cosmopolita, es puguin prendre seriosament els polítics i els comunicadors que parlen pel broc gros, sense els matisos propis de la gent civilitzada, culte i tolerant de la Europa contemporània. Espero inútilment una immensa riallada social i em trobo amb un incomprensible adhesió política i sovint ciutadana. És el Madrid negre del capità Alatriste, ple d’emboscades nocturnes, insídies palatines, àcid bòric, maquinacions ridícules i patriotes ignorants i estúpids.
Observo amb preocupació com el Madrid de la progressia no solament es manté inactiu i amb silenci, sinó que acull, amb una mirada distant i a voltes complaent, l’animadversió per la política catalana. Els mitjans aparentment més equilibrats publiquen comentaris plens de llocs comuns, simples i simplistes, signats per catedràtics que, vista la pobresa dels seus arguments, no arribarien al nivell mínim a cap universitat d’Europa o els Estats Units.
Visc aquest Madrid i aquesta Espanya com si fossin d’una altra galàxia. I quan torno a la realitat catalana, aquesta que des d’allà qualifiquen de provinciana, tinc la sensació de desembarcar en el segle XXI: un espai polític molt plural, curull de tonalitats diverses, de diàleg social intens, de debats interessants, de negociacions, també de problemes i, en definitiva, de complexitat.
M’agrada la complexitat, agraeixo l’educació, el savoir faire, la finezza de tots els nostres polítics, almenys si els comparem amb els d’allà. Em sento com a París, Londres, Roma o Nova York. M’encanten les iniciatives cíviques, les manifestacions pacífiques, les exigències del tercer sector, les reivindicacions dels alternatius. Perdonin l’atreviment: m’ho passo bé amb els debats electorals d’aquí. I fins i tot m’emociono quan, després d’una dura campanya, veig els caps de llista somriure en el moment de fer-se la fotografia final o cantar nadales en tancar l’activitat parlamentària el mes de desembre. No voldria que prenguessin Madrid com a exemple.
Pensava que aquesta era una sensació meva, fruit d’alguna experiència mal digerida. Potser aquest és, en realitat, un país d’opereta, tan ple de nacionalistes ètnics com mancat de llibertat, que mai presta atenció als ciutadans, que s’abstenen als referèndums i a les eleccions com no ha fa cap país del món mundial. Que santa Llúcia els conservi la vista. Perquè he comprovat amb alegria que la meva impressió és força compartida, i que potser ens manca una mica d’orgull de pertinença, però, això sí, que mai posi en perill el nostre sentit crític ni la nostra tolerància.
