A l'inici de l'any 2008 molts analistes descriuen l'estat d'ànim de la ciutadania amb qualificatius que signifiquen decepció, escepticisme, irritació i ràbia. També comenten la desafecció per la política i sobretot els descrèdit dels polítics. És evident que des de Catalunya s'ha constatat que el govern espanyol no ha volgut reformar les estructures d'un poder centralitzat, que no ha evolucionat cap a un reconeixement del caràcter plurinacional de l'estat i que vol mantenir unes relacions econòmiques amb Catalunya abusives i anacròniques i s'ha sofert una crisi dels serveis públics bàsics que ha escandalitzat tothom. També és cert que el nou estatut deixa sense resoldre els drets de la societat catalana en tots aquests aspectes i que tant l'acceptació de l'ordre constitucional espanyol, com la dels procediments legals establerts posen límits incompatibles amb la dignitat del poble de Catalunya.
Però es pot fer una lectura optimista d'aquest estat d'ànim de la ciutadania. El que aparentment es manifesta com a disgust o exasperació podria ser interpretat com a lucidesa o clarividència: ha caducat l'Espanya de les autonomies, Catalunya ha de disposar dels seus recursos sense hipoteques antidemocràtiques i ha arribat l'hora d'un divorci educat amb Espanya. La nostra societat espera un nou lideratge per dirigir aquesta etapa. Que no li demanin de tornar a participar ingènuament en un joc polític envellit, en el qual sempre som perdedors, com el que s'anuncia amb unes eleccions generals espanyoles ni una mobilització massiva per unes eleccions catalanes que tenen com a objectiu decidir qui gestionarà uns poders insuficients, determinats per l'ordre polític constitucional. És l'hora d'iniciar una etapa diferent que tingui com a objectiu el ple alliberament nacional com a base d'una nova modernitat en el marc de la Unió Europea i de l'accelerada globalització. Amb aquesta perspectiva no es produiria ni abstencionisme ni desànim.
És clar que la nova etapa demana més ambició i més coratge. No necessitem polítics que es limitin a gestionar, ni partits al servei de l'ordre polític espanyol ni una societat civil anestesiada pel consumisme o la banalitat. Tampoc no val dir que el futur està hipotecat pel fet immigratori. Em sembla que en el moment actual no hi ha menys persones ni menys collectius motivats que els que van aconseguir la transició de la dictadura a la primera fase del projecte democràtic. Penso que no seria massa difícil concretar unes etapes i una metodologia per a la segona transició i aconseguir la necessària mobilització popular. Crec imprescindible un plantejament rupturista, pacífic i tan unitari com sigui possible. Crec que emergiran els animadors polítics d'aquesta nova etapa i que les actuals enrabiades es convertiran en preludi d'un nou consens democràtic clarivident.
