L’alto el foc permanent anunciat a Euskalherria pot considerar-se l’inici d’un esperançador procés de pau pel poble basc. És una bona notícia per tothom excepte pels que, com en altres conflictes, han viscut dels negocis econòmics i polítics en simbiosi amb les violències. En coincidència amb els aires de pau i potser de rec L’alto el foc permanent anunciat a Euskalherria pot considerar-se l’inici d’un esperançador procés de pau pel poble basc. És una bona notícia per tothom excepte pels que, com en altres conflictes, han viscut dels negocis econòmics i polítics en simbiosi amb les violències. En coincidència amb els aires de pau i potser de reconciliació a les terres basques, a Catalunya s’ha anat produint una fractura notable entre les dues formacions polítiques més representatives del nacionalisme: les relacions entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana s’han deteriorat i han creat un clima que no es pot comparar amb cap guerra convencional però que impedeix la defensa conjunta dels interessos nacionals. La diferència de posicions i les mútues recriminacions en relació al Nou Estatut son l’expressió més clara de la ruptura i de les hostilitats.
Potser seria útil desdramatitzar les legítimes diferències entre els dos blocs nacionalistes i acceptar amb normalitat el pluralisme estratègic dels partits defensors de les llibertats nacionals perquè no sabem a llarg termini quina de les dues opcions pot aconseguir millor la desitjada sobirania. Sembla que Convergència i Unió vol mantenir la gradualitat en el procés d’alliberament i que Esquerra és favorable a un plantejament de ruptura amb l’ordre constitucional espanyol.També sembla que una part important de la ciutadania considera que ja s’ha de donar per acabat el temps de la negociació convencional amb els poders espanyols perquè no han donat cap senyal de voler construir un estat realment plurinacional. La manifestació cívica del 18 de febrer es pot interpretar en aquest sentit.
En un país amb bona cultura política no hauria d’escandalitzar l’existència de propostes estratègiques diferents ni seria sensat gastar energies en la mútua desqualificació. Amb bon esperit democràtic es pot proposar la pròpia opció sense cap pretensió d’exclusivitat; es pot defensar un programa sense cap necessitat de desacreditar o culpabilitzar les persones que representen altres sensibilitats; es pot viure el pluralisme amb bon humor i utilitzar les crítiques dels adversaris per a revisar relaxadament les pròpies idees. Seria bo que a Catalunya acordéssim un procés de pau entre tots els nacionalistes. Això voldria dir relativitzar l’ideal de la transversalitat i acceptar sense angoixa el caràcter incompatible de les estratègies de la gradualitat i de la ruptura, sense negar als altres la seva honestedat patriòtica.
Penso que arriba l’hora d’un cert relleu ideològic en la formulació del nacionalisme i de canvis en el lideratge polític. Em sento molt d’acord amb els defensors de la ruptura amb els paradigmes de la transició democràtica i coincideixo amb els que volen deixar enrere l’Espanya de les autonomies. Crec que es pot fer créixer una nova majoria cap a la independència nacional però no m’agradaria que aquesta opció suposés cap menyspreu cap a les persones, entitats i partits que no comparteixen l’estratègia que a mi em sembla més encertada. Vull un país en pau.
