Després dels resultats del referèndum, està clar que ERC ha fet un cert exercici d’autocrítica en públic i això és lloable. Com a partit, crec que és evident que l’autocrítica d’ERC ha d’anar fins i tot més enllà, fins al punt de revisar apostes estratègiques: però no em pertoca a mi Després dels resultats del referèndum, està clar que ERC ha fet un cert exercici d’autocrítica en públic i això és lloable. Com a partit, crec que és evident que l’autocrítica d’ERC ha d’anar fins i tot més enllà, fins al punt de revisar apostes estratègiques: però no em pertoca a mi marcar l’abast de l’exercici, sinó que pretenia escriure sobre la manca d’autocrítica en altres sectors de sensibilitat política nacionalista. Em refereixo a aquelles presències que van més enllà del partit, que creen opinió o que dinamitzen la societat, i que van fer creure a un considerable nombre de bona gent que això de l’Estatut seria contestat de forma fulminant per una abraonada i perceptible onada sobiranista de perfil rebel i contestatari.
Em refereixo als articulistes diversos, als profetes del futur, als enterradors prematurs de líders i opcions polítiques, als descontents eterns, als demagogs més imparables. Ni una sola autocrítica, després d’haver comprovat l’abast exacte de les seves revolucionàries profecies. Quantes energies s’han gastat, amb tanta i tanta càrrega contra qualsevol cosa que no lideressin les formacions polítiques afins? Quanta queixa, quanta saliva, quanta tinta malbaratada en nom d’un “moment èpic” que ha resultat efímer i ridícul! Jo no critico cap de les posicions a favor del ‘no’ que es van arribar a escriure, per molt que de vegades fossin exagerades i irresponsables: per mi hi havia un ‘no’ que era tan legítim com un ‘sí’ en clau patriòtica, que quedi clar.
Però sí que em preocupa la manca absoluta d’autocrítica posterior. La manca d’admissió d’un gran error de càlcul, o de coneixement del país, o de contacte amb el mateix, o de mobilització, o de seducció, o d’eficàcia, o del que sigui. No res. Ni per part dels tertulians, ni per part dels escriptors, ni per part de les plataformes “cíviques” (tant les velles com les noves), ni per part de la jugular d’en Joel Joan, ni per part dels sectors mediàtics o universitaris o culturals afins. Dic jo que alguna cosa deu haver fallat. Dic jo que pot haver-se estat treballant sobre premisses falses, i especialment (si se’m permet) des d’una excessiva arrogància. Però també dic jo que això, de cap de les maneres, no suposa la fi ni l’esmorteïment del sobiranisme: els diré que el sobiranisme podria ser ara més fort que mai, sempre que estigui disposat a aprendre del que ha succeït. Perquè per fi pot haver comprovat que, més enllà de les diferències de mètode, l’única via vàlida és la de la responsabilitat, el realisme, l’audàcia en positiu, la construcció i la suma. Tant de bo s’hagi acabat fer política sobiranista per pur entreteniment.
