Barcelona ·
La pausa estiuenca en l'activitat política -amb dirigents polítics i periodistes de vacances- ha provocat que el protagonisme mediàtic estigui ocupat per la reacció -o reaccions, en plural- a prendre davant una sentència adversa del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut de Catalunya.
Abans d'abordar aquesta qüestió, caldria fer unes consideracions prèvies. En primer lloc, malgrat ser l'Estatut aprovat el 2006 manifestament insuficient, aquest fou ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, i per tant, cal defensar aquesta decisió sobirana, oimés sabent que la sentència pretendrà laminar encara més la nostra migrada autonomia. En segon lloc, la modificació a posterior via interpretació constitucional d'una llei ratificada en referèndum representa un conflicte democràtic de dimensions incertes, car fins ara no s'havia produït, i per tant, serà la mostra que Espanya avui encara no és una democràcia plena.
Dit això, seria desitjable que a l'hora de respondre a la sentència del Tribunal Constitucional no construíssim la casa per la teulada: no és tant important la manifestació (necessària però no suficient) sinó la resposta política a les institucions. El Parlament de Catalunya haurà de dissenyar un full de ruta que, inevitablement, haurà de tenir conseqüències a les Corts Espanyoles. Tot plegat, amb una nova praxis política del catalanisme: ja no cal demanar cap pacte amb Espanya, sinó construir el futur nosaltres mateixos. Caldrà tornar a enfortir la nació, la seva societat i les seves classes dirigents, que esperem que estaran a l'alçada. I començar a decidir. En aquest sentit, ja s'han posat els fonaments amb la llei de consultes populars en tràmit parlamentari (paradoxalment, gràcies a una previsió de l'estatut retallat) que serà aprovada en els propers mesos. Però sobretot, caldrà generar una complicitat entre les forces catalanistes més enllà del miratge del 30 de setembre del 2005, superant tacticismes i velles pràctiques. No farem el nou camí amb rodes velles.
