Barcelona · Aquest estiu hem viscut amb intensitat un encès debat sobre un fet que encara no s'ha produït, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, i sobre el qual vull exposar algunes consideracions. En primer lloc, vull deixar molt clar que l'Estatut d'autonomia de Catalunya no és una llei orgànica més. Té aquest rang, per descomptat, però també és la norma bàsica de funcionament de l'autogovern de Catalunya.

I si bé alguns entenem que és insuficient i que, per tant, caldria anar més enllà i aspirar a més, en aquests moments posem per davant de tot la voluntat inequívoca del poble de Catalunya expressada en referèndum. I si actuem amb aquesta convicció, és perquè més enllà de la defensa de l'autogovern també estem defensant un concepte coherent de la democràcia. I això, que és tan senzill de comprendre i acceptar en el marc democràtic, és el que fa més basarda a l'ordenament jurídic espanyol i, pel que es veu, també a l'Estat.

Ara bé, si el Tribunal Constitucional decideix retocar o reinterpretar una llei que ha estat avalada pel Consell Consultiu, aprovada per tres cambres parlamentàries i ratificada en referèndum, s'estarà produint un greu error que, de segur, portarà conseqüències. Perquè qualsevol decisió que no sigui respectar l'Estatut que va aprovar el poble català no serà entesa a Catalunya i crearà un greu conflicte amb l'Estat, fins al punt que pot trencar el fràgil equilibri que sempre ha predominat en les complexes relacions entre Catalunya i Espanya.

El procés que el Tribunal Constitucional ha seguit al llarg d'aquests darrers tres anys no és que sigui precisament un model a seguir. La politització del tribunal, que ha rebut tota mena de pressions dels dos grans partits espanyols, però també de determinats mitjans de comunicació de la capital, així com de diverses plomes il·lustres, amb l'únic objectiu d'influir en el veredicte final, ha aconseguit adulterar no només un debat, sinó també les conseqüències que acabarà portant la decisió final.

En aquest sentit, el que no hem de fer a Catalunya és utilitzar la sentència ni el que se'n desprengui, sigui a través d'una manifestació o d'un ple del Parlament, per a tornar a decebre la societat civil catalana en un trist capítol d'atacs estèrils. No podem anar uns catalanistes contra uns altres catalanistes. No podem utilitzar els elements propis d'autogovern per a desprestigiar-nos nosaltres mateixos. s indispensable començar a construir, des d'ara mateix, la unitat política i cívica per a la defensa de l'autogovern. Avui l'Estatut, però demà moltes més coses.

El 30 de setembre de 2005 el país respirava il·lusió pel futur, després de molts anys. Una gran majoria havia estat capaç de construir unitat i de plantejar escenaris de futur millors per a la gent i per al país. Ara no és el cas. Però sí que, si no il·lusió, tenim tot el dret d'apel·lar a l'orgull de nació i de cridar a la unitat indispensable per a plantejar-nos el futur amb perspectives.