En efecte, el nacionalisme català neix del sentiment, d’una guspira: però només té sentit si pretén canviar profundament la realitat. Canviar la realitat jurídica i administrativa, però també (i molt principalment) la realitat identitària i cultural. De vegades, doncs, la realitat s’imposa damunt de les illusions: és En efecte, el nacionalisme català neix del sentiment, d’una guspira: però només té sentit si pretén canviar profundament la realitat. Canviar la realitat jurídica i administrativa, però també (i molt principalment) la realitat identitària i cultural. De vegades, doncs, la realitat s’imposa damunt de les illusions: és així com el nacionalisme català s’ha desenvolupat durant aquest segle i escaig, negociant constantment les seves illusions amb la realitat més crua. Procurant que no s’apagui cap flama, però al mateix temps fent possibles (fent reals) les màximes promeses. Sí, el resultat de la negociació estatutària hauria estat possiblement millor amb una major unitat nacionalista: però a falta d’aquesta (i veient-la encara ben lluny), em veig en cor de dir que ens trobem davant del millor Estatut possible. Tot i que aquest no és el tema que em preocupa. Dic que és el millor Estatut possible, no l’Estatut ideal: aquest seria, atesa la nostra circumstància jurídica i administrativa actual, el text sorgit del Parlament el 30 de setembre. Un text, per cert, molt més ambiciós que aquell que defensaven els partits del nostre govern pocs dies abans (sí, de vegades som un país ben mediocre). L’Estatut negociat finalment és el millor possible atès l’escenari de desunió nacionalista, de submissió de la Generalitat als postulats del PSOE, d’incapacitat de pressió efectiva per part d’ERC (que, si hem de fer cas a Puigcercós, fins ara devia donar “suport parlamentari gratis”), de fervor anticatalanista a la resta de l’Estat i evidentment de nulla complicitat per part dels dos grans partits estatals. Atès aquest panorama profundament decebedor com a país, ens trobem davant del millor text possible (o només millorable en punts secundaris).
De cara a avaluar els nostres propis defectes per a aconseguir resultats millors, està clar que caldria revisar profundament les relacions entre CiU i ERC. És d’una evidència total que Catalunya ha sortit perdent com a país amb el govern tripartit, en termes de prestigi governamental, d’autonomia efectiva en la presa de decisions o de simple identificació nacional; però també és cert que Catalunya hauria pogut anar més enllà en l’Estatut de no haver estat tots capficats en arreplegar les restes del postpujolisme. I el risc més gran (a banda del somriure, ben ample, dels partits que són “aliens” a aquesta lluita) consisteix en quelcom tan important com la mateixa resistència de la flama. M’explico:
Treballar per a obtenir el màxim resultat possible, negociar amb la realitat, és una manera lloable de fer política; de fet, és l’única política seriosa i útil. Però em pregunto si, amb tantes dosis de pragmatisme tant per part d’ERC (fa només unes setmanes eren els reis del possibilisme) com per part de CiU (retornant a la seva tradició, i per tant enganyant ben poc) no poden haver malmès de forma irreversible el vigor de la flama nacionalista. És a dir: estàvem tots preparats, per a tanta dosi de realitat? Perquè podria ben bé ser que mai no tinguem sobirania, ni reconeixement nacional, i que per tant les esperances dipositades en el nou Estatut, o en les vies alternatives a l’estatutària (que desconec encara), hagin estat deliberadament magnificades: en aquest cas, caldria que CiU (i molt especialment ERC) ens ho comuniquessin de manera formal. O bé també podria ser que ni CiU ni ERC no sabessin (o no gosessin, o no volguessin) transformar l’ideal en una realitat plausible. Però, sigui com sigui, el que aleshores esdevé quasi impossible és que salti la guspira necessària per a encendre cap cor. I el nacionalisme, no ens enganyem, no neix del foc d’una lluita (més o menys apassionant) entre partits per veure qui té més poder: sinó d’una guspira molt més íntima. I extraordinàriament fràgil.