Cal admetre que Jordi Pujol és hàbil a l’hora de crear imatges expressives. “Els catalans ens hem mirat al mirall i no ens hem agradat”, va declarar després del penós procés estatutari. I és veritat. Les eleccions municipals han deixat clar que l’estat anímic del país és baix. Tant a Madrid com a València, per exemple, va votar més del 60% de l’electorat, i més del 50% dels vots van ser per als alcaldes actuals. A Barcelona vam votar menys del 50%, i Hereu va rebre menys del 30% dels vots.
És evident que a Madrid totes li ponen. Avui, sembla que la màxima aspiració de la resta de ciutats peninsulars sigui tenir un AVE per a poder anar a Madrid, que és on passa tot i d’on surten tots els avions. València, amb la copa Amèrica i la fórmula 1, viu també dies d’eufòria (amb fonaments menys sòlids que Madrid).
Catalunya té motius per a no estar eufòrica, però no podem continuar llepant-nos les ferides. Hem de girar full. És cert que el dia anunciat per Francesc Pujols, en què els catalans ho tindrem tot pagat pel sol fet de ser-ho, potser triga massa a arribar, però, mentrestant, ens hem d’espavilar.
Prou mediocritat, prou estretor de mires. Això fa olor de resclosit. Girem els ulls cap al món. Hem de tornar a elevar el llistó de la nostra ambició; cal que ens tornem a agradar. El país és capaç de treballar amb rigor, de fer aportacions de qualitat en els camps de la ciència, de l‘economia, de la cultura, de la cohesió social, etc. Som una societat desperta, plena de potencialitats.
El mateix Jordi Pujol, en uns dies d’ambient antiglobalitzador, a les portes de la inauguració d’aquell Fòrum universal que va resultar tan domèstic, va gosar dir que Barcelona, més que emmirallar-se en Porto Alegre, s’hauria de voler assemblar a Zurich. Una altra imatge suggerent.
