No conec el debat intern que ha portat esquerra a prendre la decisió per un nou pacte d’esquerres. Però em resisteixo a pensar que tot estava cuinat. La veritat és que els resultats de les urnes han estat més imprevisibles del que tothom s’esperava (algú hauria de mirar com es fan les enquestes!). Això no vol dir que ERC no segueixi una estratègia que va més enllà del curt termini. Aquests dies l’hem anat veient en els discursos justificadors del pacte, i crec que els mateixos analistes propers al PSC han donat elements per interpretar la necessitat que té ERC d’aquest pacte més que no pas el partit mateix.
Efectivament, sembla evident l’estratègia política d’ERC cap a fer “forat” en l’espai polític català d’esquerres, i de no deixar-se engolir per CiU en l’eix nacional. Damunt d’una pissarra, sembla una estratègia de partit encertada. I a la pràctica, ERC ha obtingut la centralitat en un espai polític cada vegada més convuls i molt llunyà de les majories absolutes.  Només els anys diran fins a quin punt aquesta estratègia ajudarà a canviar el mapa polític català, però tinc els meus dubtes sobre la radicalitat amb què pot fer-ho. És possible que, més enllà de les estratègies, siguin els canvis de cultura política que les noves generacions que s’incorporen com electors el que marquin la pauta dels canvis. La qüestió que em plantejo és si aquesta estratègia, que potser algun dia ens portaria al panorama que apuntava Manuel Cuyàs (una dreta i una esquerra catalanistes ben consolidades), no ens costarà un preu molt alt: la manca de normalitat en el govern de la Generalitat en un període en què el país té reptes de gran calat a nivell econòmic, educatiu i social, i punts febles inel•ludibles, que necessiten, més que una política d’esquerres o de dretes, una política amb majúscules.
En aquest context, el govern d’entesa neix amb símptomes clars de precarietat. Una negociació ràpida no és una bona negociació, és una solució circumstancial. Un govern sense portaveu, per mantenir equilibris, és un govern de circumstàncies. I un govern sense un president legitimat per la seva pròpia personalitat (a Catalunya és difícil de recordar) és un govern sense carta de presentació exterior. Per tant, no tindrem un govern normal, i és previsible que no tinguem tampoc un govern estable.
Ara bé. No ens equivoquem. La reflexió sobre aquesta situació no l’ha de fer només ERC. Sinó tots aquells que haguessin dimonitzat un govern de CiU-ERC i n’haguessin impedit el desenvolupament normal. No parlo de Madrid, sinó dels intel•lectuals que fan la seva guerra a Catalunya i dels nostres (sic) poders fàctics.