Barcelona · Enguany fa 40 anys va fundar-se el PSAN, un partit que durant força temps es va convertir en el referent de l'esquerra independentista. Un organització que defensà, per primera vegada, els Països Catalans com a subjecte polític i la indissolubilitat entre la lluita social i la nacional.


El Partit Socialista d'Alliberament Nacional va néixer en una conjuntura prou interessant. Per una banda, el radicalisme del moment empenyia a totes les forces socialistes i progressistes a avançar el PSUC per l'esquerra apel·lant a la revolució i a les lluites antiimperialistes del tercer món. Per altra banda, uns primers èxits de l'oposició antifranquista catalana prefiguraven alguns elements d'unitat d'acció contra el règim. 

Després d'uns mesos d'estar escindits del Front Nacional de Catalunya, a principis de l'any 1969 vora un centenar de joves van constituir formalment el nou partit. Una organització que sense arribar mai a ser gran, van acollir centenars de militants en una època caracteritzada per una gran efervescència política i també, per contínues escissions i reagrupaments. Les trajectòries personals i col·lectives dels fundadors del PSAN ens il·lustren de la gran permeabilitat entre les forces catalanistes d'esquerres en un moment convuls i de grans canvis.

Aquest proper dijous 12 de març, tres dels que van ser fundadors del PSAN i que ja de ben joves havien entrat a militar al FNC, ens parlaran a la seu nacional d'Òmnium, des de perspectives complementàries, del que van suposar aquells primers anys de l'organització independentista i la seva influència a la política catalana.