Aquest cap de setmana s'ha dut a terme la primera etapa de la cursa cap al congrés d'ERC. S'ha realitzat amb un exemple de democràcia interna que, avui per avui, cap altre partit atreviria a fer. ERC, amb tot l'establishment polític i econòmic en contra i, pitjor encara, amb la manipulació barroera dels mitjans de comunicació suposadament més importants, ha plantat cara. Més d'un 70% de militants han exercit amb tota llibertat el seu dret a vot i han escollit l'opció política i les persones que han cregut més adients per dirigir la punta de llança de l'independentisme democràtic català.
ERC comença a acumular èxits no reconeguts o que fan mal a aquells que mai haurien volgut que l'independentisme sortís del pou del testimonialisme o la marginalitat. Primer, ERC aconsegueix que l'independentisme sigui, avui en dia, una opció seria i progressista normalitzada en la societat catalana. Segon, s'arrisca estratègicament trencant amb el tòpic que el país només el pot governar CiU i, després de 23 anys de pujolisme, obre les portes al PSC, que avança i es consolida com una opció nacional més. Així, el país aprova una assignatura pendent: l'alternança. Tercer, ara, dóna una lliçó de democràcia a les forces polítiques catalanes i fa un pas endavant en una votació a president i secretari general del partit, prèvia al congrés, i a la qual hi poden participar tots i cadascun dels militants. Algun dia la història reconeixerà els tres mèrits esmentats. s cert qui hi ha clars i obscurs en la gestió i en l'estratègia política d'ERC, en el primer tripartit i menys evidentment en el govern d'Entesa. Però el resultat d'aquest cap de setmana és contundent. La majoria dels militants aproven la fórmula de govern i l'acord que va fer president a José Montilla, i les maniobres de CiU i dels sectors socialistes partidaris de la socioconvergència n'han sortit escaldats. Així i tot, seria una imprudència per part de la nova direcció d'ERC i del conjunt històric de dirigents menysprear la força de Joan Carretero, que sense pràcticament càrrecs públics ni estructura en el partit, ha aconseguit recollir el descontentament d'una part molt notable de la militància.
També, tot i la victòria de Joan Puigcercós i, l'encara més meritòria, de Joan Ridao, caldria que reflexionessin, com sembla que fan, per adonar-se del missatge que els militants han adreçat a la direcció amb el seu vot: volen continuïtat del govern d'Entesa, volen fermesa nacional i deixen oberta la candidatura de la presidència de la Generalitat en les properes eleccions nacionals.
Josep-Lluís Carod-Rovira fou hàbil al no presentar-se en aquesta cursa i ara li toca, ja que avui per avui no hi ha substitut possible, convertir-se en el referent i en l'ideòleg del procés de construcció nacional i de l'estratègia que ens ha de dur a la llibertat i a la plena sobirania nacional. Ell també hauria de reflexionar per superar els errors del passat i entrar en un gran consens a ERC.
A ERC no hi sobra ningú, sinó que hi falta molta gent de tots els sectors socials. Recordem que seria un error marginar o excloure ningú.
