Barcelona · El resultat de les eleccions catalanes del 28-N ha dut a molts, pel meu parer de forma equivocada, a quantificar el volum de votants independentistes en funció del resultat que les forces polítiques, presentades com a partits inequívocament sobiranistes, han obtingut.

Aquest anàlisi em sembla erroni. Per primera vegada, el votant procliu a la independència, que no és el mateix que el votant independentista, ha fet un balanç de costos i beneficis, i ha prioritzat altres condicionants com per exemple el canvi de govern, fent-ho compatible amb una posició individual favorable a la plena sobirania de Catalunya.

Des que l'independentisme parlamentari accedís a la governança del país, ara fa set anys, s'han produït canvis substancials en la clàssica concepció de l'independentisme català. En primer lloc, la governança ha provocat un particular procés de secularització en el què, la independència, ha passat de ser un concepte quasi bé teològic que defensava un opció política com una qüestió de fe, a un de secular del què, irremeiablement, se n'ha de passar comptes políticament. En segon lloc, perquè amb aquest escenari, s'ha passat de la utopia d'un ideal a la praxis de la quotidianitat, sobrevinguda perquè l'independentisme "ideal" -d'idea- vivia d'un asimptòtic model de societat allunyat del conflicte d'interessos de la política real.

Finalment, perquè s'ha fet efectiva la transversalitat de l'independentisme, passant a ser patrimoni de més d'una força política i què, conseqüentment, provoca un efecte dispersiu entre l'electorat, que considera que el desig de voler un estat propi no és ni l'únic, ni l'element determinant que explica el sentit de llur vot.

Com pot evolucionar l'independentisme en el futur és una resposta difícil de predir. Tanmateix l'independentisme concebut en règim de monopoli, com un projecte exclusiu per a independentistes, és una etapa que ja ha passat. I, ben mirat, aquesta pot ser una excel·lent notícia pels que aspirem a un estat propi.