En el Govern tripartit que es va constituir el desembre de 2003 hi havia un equilibri de forces entre el president i el conseller en cap. Maragall, l’únic candidat d’aquelles eleccions que encara pertanyia a la generació política de la transició, accedia al Govern després d’haver perdut deu diputats. Carod, en canvi, havia duplicat els diputats En el Govern tripartit que es va constituir el desembre de 2003 hi havia un equilibri de forces entre el president i el conseller en cap. Maragall, l’únic candidat d’aquelles eleccions que encara pertanyia a la generació política de la transició, accedia al Govern després d’haver perdut deu diputats. Carod, en canvi, havia duplicat els diputats d’ERC i en aquells moments era el polític català amb major projecció, la clau de volta del pacte del Tinell. L’ascensió de Carod era vista amb recel des de sectors molt diversos. Tot just un mes després de la constitució del nou Govern català, el Govern del PP, a través de l’ABC, va fer esclatar la qüestió de Perpinyà per torpedinar Carod. Aquella nit la Presidència de la Generalitat va fer una nota oficial. Era la primera que feia i molts ens la vam prendre seriosament. La nota deia que el conseller en cap era confirmat en el càrrec, i afegia –i això, per insòlit, era tot un presagi- que, com a represàlia, se’l privava de les seves competències en l’àmbit de les relacions internacionals. Però l’endemà, a causa de les pressions del secretari general de PSOE i també del desig de treure’s Carod del damunt que sentien algunes persones de l’entorn de Maragall, el president va fer el contrari del que havia dit la seva nota oficial: va destituir el conseller en cap. Va ser un error. Aquell dia de gener de 2004 es va acabar la legislatura tal com havia estat concebuda, i el Govern va perdre l’equilibri. Tot el que ha vingut després és el producte d’aquella trompada inicial.
