Ara que la reedició del Tripartit és un fet sembla que entre els opinadors arriba l'hora de repartir bastonades en nom dels suposats votants enganyats. Hi ha un primer corrent que es centra en la perplexitat que provoca el fet de veure com el candidat amb perfil catalanista més baix de tota la història del PSC serà investit president gràcies al suport de l’única força política que es reivindica com a independentista. En aquesta línia es destaca la nova oportunitat perduda per part de nacionalistes i independentistes de formar govern -amb el pacte nacional- i donar un impuls definitiu al desplegament de l'Estatut. S'argumenta, en aquest cas, que si bé el PSC era imprescindible per a l'aprovació de l'Estatut no ho era ara per al seu desplegament. Els enganyats segons aquesta visió postelectoral són els votants d'Esquerra.
El segon gruix d'opinadors destaca el fet que bona part dels votants de Convergència –partit que proclama com a primer objectiu polític assolir i desenvolupar la plena sobirania nacional- desconeixia que la direcció convergent tenia més que decidit el pacte amb els socialistes i que l'oferta final a ERC només va ser una opció desesperada en veure que Montilla es mantenia ferm en la seva voluntat d'apostar, per segona vegada, pel Tripartit. En aquest cas, clar, els enganyats són els votants de Convergència que volien posar el comptador a zero amb els d’Esquerra i apostar per un govern nacional sòlid.
Arribats a aquest punt, i amb la poca perspectiva que ens donen els dies passats des de Tots Sants, ens sembla que potser cal fer un exercici d'objectivitat -no pas d'equidistància!- i admetre que durant la campanya uns i altres van amagar les cartes als votants i, el que és més preocupant, que uns i altres tenien decidida una primera opció que descartava el pacte nacional.
D'una banda les declaracions i els gestos de Carod, Puigcercós i Ridao durant el brevíssim teatre de la negociació fent servir l'oferta de Convergència com a millora del seu espai al nou Tripartit i, de l'altra, les declaracions de Mas i Duran confirmant que la primera opció -fins i tot abans de conéixer els resultats de l’u de novembre- va ser el pacte amb els socialistes, deixen ben clar que l'acord nacional només va ser un opció hipotètica que van prendre forma com a escenari possible als mitjans però que mai va ser considerada com a opció preferencial ni per nacionalistes ni per independentistes.
Aquesta realitat és la que hauria de fer reflexionar les direccions d'ambdues forces polítiques perquè, més enllà de vel·leïtats redemptoristes d'electors enganyats, és evident que hi ha una gruix important d’electors –i qui sap si d’abstencionistes- que s'hauria sentit còmode amb un pacte nacional que no ha estat ni tan sols pres en consideració de forma seriosa ni per la direcció de Convergència ni per la direcció d'Esquerra.
Discutir sobre les alternatives a un Govern que és un fet i una realitat em sembla una discussió estèril, però demanar a les forces que van del nacionalisme a l'independentisme que es tinguin en compte i fins i tot dibuixin un futur d'entesa a mig i llarg termini em sembla una demanda lògica que es pot fer d’acord amb una lectura no interessada ni partidista dels resultats electorals.