Barcelona ·
Si el President Artur Mas vol reivindicar el Concert Econòmic l'any que ve ha enviat el missatge equivocat a l'Estat Espanyol. En l'entrevista amb el President Rodríguez Zapatero hauria d'haver presentat la suspensió de pagaments de la Generalitat. Aleshores el Govern espanyol hauria corregut a buscar solucions, com la del suposat "deute històric" amb Andalusia.
Si el nou Govern català vol negociar un pacte fiscal ha de demostrar amb fets, des del primer moment, que l'actual sistema de finançament porta la Generalitat a la fallida econòmica; i que aquesta pot arrossegar la de l'Estat Espanyol, molt vulnerable internacionalment.
La imatge d'un President de la Generalitat demanant permís al President espanyol per endeutar-se per 2.600 milions d'euros i comprometent-se a retallar el 10% del nostre pressupost és patètica. Que el PSC, el PP i Esquerra Republicana avalin al Parlament l'estratègia de CiU no demostra responsabilitat sinó una por irracional a la confrontació amb l'Estat espanyol. Només Solidaritat Catalana ha votat en contra.
El Govern de la Generalitat i el Parlament haurien de ressaltar que no és la mala administració de les institucions catalanes sinó els 22.000 milions d'espoli fiscal la causa de la fallida de la Generalitat. Catalunya paga més impostos que la mitjana espanyola i té el nombre de funcionaris per habitant més baix de tot l'Estat, alhora que el menor nivell d'inversió pública.
Demostrar que la Generalitat pot evitar la suspensió de pagaments amb l'actual sistema de finançament no és un exercici de responsabilitat, sinó el camí de la rendició. Si demostrem que ens podem endeutar més i que ens podem estrènyer més el cinturó, aleshores Espanya no té cap incentiu per canviar l'"statu quo". Al contrari, la Ministre d'Economia es permet suggerir que incrementem els impostos de la Generalitat. L'any que ve, en una situació menys dramàtica, l'Estat espanyol ignorarà el clam català per un nou pacte fiscal. I tindrà el suport de les seves comunitats autònomes i de tota la seva opinió pública.
L'estratègia de l'endeutament continua la via equivocada que ha seguit Catalunya des de 1980. L'Estatut d'Autonomia de 1979 preveia dos sistemes de finançament: un de provisional basat en el cost del traspàs de serveis que havia de durar 5 anys; i un sistema definitiu, els rendiments del qual s'acostaven molt al Concert Econòmic. L'any 1985 el Conseller de Finances Ramon Trías Fargas va dissenyar una política de confrontació amb l'Estat Espanyol per aconseguir el salt d'un model a l'altre. Proposava la devolució de competències mal finançades i la impugnació davant del Tribunal Constitucional dels pressupostos de l'Estat per no complir amb l'Estatut. Va ser destituït pel President Jordi Pujol.
Fa unes setmanes l'ex-President va assenyalar que Espanya només oferia dos camins a Catalunya, el de la rendició o el de la independència. Ara, en trobades amb empresaris, veu canvis de rasant en la política econòmica espanyola. Niceto Alcalà Zamora va retreure a Cambó que no es podia ser alhora el Bolivar de Catalunya i el Bismarck d'Espanya. La metàfora continua vigent: no es pot ser el Bolivar de la identitat i la llengua catalana i el Bismark de l'estabilitat del règim i de l'economia d'Espanya. Aquesta és una contradicció molt arrelada en el poble català. Cada vegada més catalans sabem que tenim una malaltia que només es pot curar amb cirurgia. Però una por, aparentment insalvable, ens fa ajornar el dia de passar pel quiròfan.
El camí de la independència implica la confrontació amb l'Estat espanyol. Però el Govern de la Generalitat, en un moment crític per Catalunya, però també per Espanya, ha evitat aquesta ruta. El camí és el de la decadència lenta i la desaparició final de Catalunya com a nació.
Només Solidaritat Catalana defensa el camí alternatiu. S'ha quedat sola, com Galileu, al seu temps, l'únic que sostenia que la Terra es mou al voltant del Sol.
