Barcelona · El debat públic sobre la llei de cinema ha quedat reduït a la quota lingüística, i és una llàstima perquè en realitat la llei va molt més enllà de la llengua: preveu un increment importantíssim del suport econòmic a la indústria cinematogràfica del nostre país, dissenya una estratègia conjunta de suport a les produccions catalanes entre la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i l'Institut Català d'Indústries Culturals i preveu una xarxa pública de sales d'exhibició que garantirà l'exhibició de productes de qualitat més enllà dels estrictament comercials.


Però és clar, la novetat ha estat la llengua. I és una llàstima que més de trenta anys després de la fi del franquisme això hagi de ser notícia; la llei que ha elaborat el Conseller Tresserras s'hauria d'haver aprovat fa dècades.

El foment del cinema en versió original és imprescindible si ens volem equiparar a les pràctiques dels veïns europeus i deixar enrere mètodes franquistes (el doblatge facilitava el control i manipulació dels guions), com és imprescindible ampliar l'oferta de cinema doblat o subtitulat en català per tal de permetre que el mercat es reguli de manera natural. S'ha de ser molt neci o tenir mala fe per afirmar que si no hi ha cinema en català és perquè no hi ha demanda. Quan l'oferta és inexistent (el 96,5 % del cinema a Catalunya s'exhibeix en castellà), la demanda no es pot generar de cap de les maneres. s més, els indicadors de consum cultural al nostre país justament diuen que quan els ciutadans poden triar la llengua catalana és l'opció preferent en la majoria dels casos, i un dels exemples més evidents és el consum televisiu i radiofònic, on l'audiència dels mitjans en català supera de llarg la dels mitjans en llengua espanyola.

El tràmit de la llei no serà fàcil; xoca frontalment amb els interessos d'una indústria molt potent -les "majors", l'exhibició, la distribució- acostumada a imposar els seus criteris sense ser qüestionada. No serà fàcil però governar és prendre decisions valentes i canviar inèrcies. s per això que, en defensa dels espectadors, dels ciutadans, hem de fer un front comú totes les forces polítiques amb sensibilitat nacional per posar fi a una discriminació històrica. Qui vulgui veure cinema en castellà ho podrà seguir fent. Però els que ho vulguem fer en català podrem exercir el nostre dret a fer-ho. Per fi!