Barcelona · L'agost no sol ser un mes gaire prolífic des del punt de vista polític. I, amb tot, el d'aquest any ha començat amb dues notícies prou rellevants: l'anunci que el conseller Castells no formarà part de les llistes del PSC i els informes de l'Agència Tributària en el sentit que, efectivament, alguna cosa put a podrit en els estranys tripijocs entre Ferrovial i CiU.

La desaparició voluntària de Castells de la candidatura que encapçalarà José Montilla s'ha llegit, i no pas per casualitat, com una retirada tàctica d'un dels màxims exponents del denominat "sector catalanista" del PSC. Sóc escèptic en relació al paper històric d'aquest hipotètic sector del socialisme català i, de fet, si he de ser franc, no recordo que se li pugui atribuir cap fita especialment remarcable en els darrers trenta anys. Tampoc no tinc massa clar si, en realitat, el descontentament del conseller d'Economia està motivat per la manca de perfil propi del PSC a Madrid o bé, coneixent-lo, a una mena de protesta infantil pel fet que en aquesta legislatura no s'hagi avançat prou en una línia diguem-ne "sociovergent" que, desenganyem-nos, sempre li ha plagut.

La informació donada a conèixer per part de l'Agència Tributària reforça les conclusions de la comissió parlamentària que ha investigat les estranyes vinculacions entre la constructora Ferrovial i la Fundació Trias Fargas -rebatejada ara, pietosament, com a CatDem-. CDC, alguns responsables de la qual han fet burla desvergonyidament del diputats més actius de la comissió, continua atrapada en la seva teranyina: mentre Artur Mas i Felip Puig no tinguin el coratge d'aclarir els fets i assumir el cost polític de tot plegat la seva credibilitat patriòtica estarà sota mínims. I això perquè l'electorat té tot el dret a saber si les decisions del seu partit -tant se val si al govern o a l'oposició- estan orientades a satisfer l'interès general o el de les poderoses empreses que el financen tan generosament.

De moment, però, tot i l'aparent agitació de les aigües, som allà on érem: Catalunya necessita propostes clares sobre el seu futur nacional i, de moment, les seves dues forces polítiques principals continuen fugint d'estudi. Els uns apostant per una inversemblant "restitució estatutària" de la mà de Zapatero i els altres, sense desmentir-los ni per un segon, entonant només la cantarella enfadosa en pro de l'adveniment taumatúrgic d'un "govern fort".

Esquerra és, doncs, pel que es pot observar, l'única força que posa damunt la taula que, de l'atzucac provocat pel fracàs de la via estatutària, només en sortirem a través de l'exercici del dret a decidir. I això no vol dir altra cosa que donar la paraula als ciutadans i les ciutadanes de Catalunya per avançar amb llibertat cap a l'assoliment de la condició d'Estat. L'independentisme democràtic d'esquerres no té cap por a la democràcia. I la resta, però?