A aquestes alçades no queda cap dubte que l’Estatut i el finançament de Catalunya han estat víctimes de les febleses d’una part del catalanisme. Del seu excés de tacticisme i de partidisme; de la seva exhibició desacomplexada de docilitat davant Madrid. Però, sobretot, de la fractura i la desunió entre els partits catalans provocada pels qui, portats pel seu afany partidista, van ignorar conscientment que la unió ha estat sempre la única arma vàlida dels catalans contra la pressió que sempre es desboca a Espanya quan hi anem amb propostes reformistes o a demanar més poder polític. Aquests dies explico, amb motiu de la presentació del meu llibre sobre l’Estatut que, a alguns polítics catalans, els va agafar la síndrome del Titanic durant la negociació. Vull dir que, algunes forces polítiques com el PSC -desaparegut en combat- o CiU –que paradoxalment va exhibir durant mesos un fals radicalisme- només es van preocupar al final que no desafinessin els violins a la coberta mentre el vaixell s’enfonsava... Potser per això, segons l’enquesta de RAC 1, gairebé ningú li compraria un cotxe de segona mà a Artur Mas. El cotxe de Mas, aparentment potent i de gran cilindrada, acostuma a estar trucat.
La fiabilitat no es compra a cal Notari. Vuit anys de pactes amb el PP no s’esborren així com així. Crec que encara no han retirat de l’Hotel Majestic la catifa vermella per la que, més que transitar, l’Aznar va levitar l’any 1996 en companyia de Pujol, Mas i Duran Lleida. El wait and see de Pujol el 1999 va donar pas a quatre anys més de col•laboració fructífera entre la dreta espanyola autoritària, antisocial i centralista i CiU. I tothom ha vist el que ha succeït amb l’Estatut, no? Els intents de Zapatero de tancar la carpeta catalana de mala manera, víctima del pànic demoscòpic, i de les invectives felipeguerristes i de la dreta política i mediàtica espanyola, van trobar al davant Artur Mas i CiU, en plan tonto útil, disposats a utilitzar l’Estatut com a moneda de canvi per recuperar centralitat i poder... I encara més: per fer desaparèixer Maragall i ERC de l’escena i del Govern, podríem afegir. La història, com deia Marx, acostuma a repetir-se. La primer vegada com una tragèdia i la segona com una farsa. Em ve al cap aquesta citació quan fa pocs dies que hem commemorat els fets del 6 d’octubre. Per a alguns una heroïcitat, i per a d’altres una temeritat fatal. Deixem-ho. El fet és que, l'abril de 1934, el Parlament aprovà la llei de Contractes de Conreu per posar ordre a un dels principals problemes de la pagesia catalana, i això va tenir la immediata oposició de la Lliga Regionalista i dels grans propietaris, els quals, amb l'ajut del govern central, van aconseguir l'anul•lació de la llei per anticonstitucional. Així acostuma a actuar la dreta local, àvida de poder.
Per això, com a mínim, em provoca certa hilaritat llegir el sr. Homs en aquestes mateixes pàgines demanant a Esquerra on és el seu catalanisme i el seu progressisme, amb el pretext de l’aprovació de la Llei de Dependència. Fem una mica d’història, doncs. És sabut que la recuperació de l’autonomia política a la Catalunya contemporània ha estat sempre un procés estretament lligat l’aliança entre les forces d’esquerres i progressistes de Catalunya amb la forces progressistes de la resta de l’Estat. El pacte de Sant Sebastià, signat per les forces republicanes i d’esquerres va permetre a Catalunya recuperar per primer cop des de 1714 estructures de poder polític. La restauració de la democràcia a finals dels 70 va fer possible la recuperació de l’autonomia política a Catalunya. La forta presència de les organitzacions d’esquerres i catalanistes durant l’oposició al franquisme va esdevenir un factor clau d’aquesta recuperació. Només cal recordar la composició de l’Assemblea de Catalunya i la seva capacitat mobilitzadora al nostre país.
Després dels avenços produïts durant els més de vint anys d’acció de govern de CiU, Catalunya quedà immersa en un estancament polític i social, particularment després de vuit anys de pactes amb el PP. Això va propiciar el desvetllament d’una part important de la societat catalana que va creure necessari impulsar un salt qualitatiu que promogués una ampliació de l’autogovern i una millora fonamental de l’estat del benestar. El pacte del Tinell representà la implementació política d’aquesta voluntat amb un acord de govern de les forces polítiques catalanistes i d’esquerres amb la clara voluntat de fer avançar Catalunya en aquest camí. En aquest sentit, i només amb aquest objectiu, ERC va fer possible la formació del govern catalanista i d’esquerres a Catalunya i va donar suport inicialment al govern del PSOE. Aquest suport anava encaminat doncs a fer possible el reconeixement de l’estat espanyol com un estat plurinacional d’estructura federal, amb l’objectiu de reforçar i garantir el poder polític de Catalunya per avançar amb les conquestes socials i en desenvolupament econòmic. Tothom sap, a hores d’ara, que això no ha estat possible. Però l’empeny, procurant per l’interès de pais i no de partit hi ha estat. I el protagonista de tot això, des de 1931, ha estat Esquerra. Una Esquerra que continua responent a aquestes necessitats polítiques i socials, i impulsant la recuperació de la sobirania política per fer avançar a Catalunya en l’estat del benestar. Aquest és el nostre ADN catalanista i progressista.