Llegeixo alguns articles que reclamen un “pacte nacional” per a després de les eleccions, que suposo que significa apostar per un pacte de govern entre CiU i ERC. Si he de ser franc, aquesta no és una alternativa possible per a la governabilitat d’aquest país, la veig enormement complicada. Fins i tot, antipàtica. Fa tres anys, un pacte nacional era possible i a tocar. Les negociacions per a formar govern van arribar tan lluny que l’aproximació entre ERC i CiU era, objectivament parlant, superior a la que va acabar sent l’opció d’ERC: el tripartit i el Pacte del Tinell. Fins i tot, per uns dies, potser unes hores, va ser possible un govern de concentració, ERC, CiU i PSC, en la perspectiva d’abordar la reforma estatutària amb la màxima força unitària. Però la política té raons que la raó no entén, per dir-ho com el clàssic. I no ho dic com a lament, sinó com a constatació. A més, a pilota passada tothom reinterpreta la pel·lícula per tal que quadri i per autojustificar èxits i fracassos, tot alhora. Diuen que amb el PSC al govern, aquest estava més collat, i que CiU a l’oposició, estava més reivindicativa. Com la cançó: “parole, parole, parole...”
Ara voleu un “pacte nacional”? No el veig. O més ben dit, si s’arriba a produir –que no ho crec- serà no pas un pacte nacional, en sentit estricte –és a dir, resultat d’un acord estratègic amb perspectiva de futur, posant el país per damunt dels interessos de partit- sinó un pacte de conveniència: estabilitat de govern per a un a canvi de supervivència financera i, segons com, política per a l’altre. Així de cru. Serà un pacte sense enamorament, un acord sense altra complicitat que l’egoisme propi, un cas típic de simbiosi per mutualisme, però sense cooperació. En realitat, un acord d’aquesta naturalesa no serà un pacte, sinó un intercanvi de cromos, un tracte comercial, un acord de conveniència. Pot tenir avantatges sobre altres alternatives, però, si us plau, no en diguem “pacte”, no embrutem la paraula.
Des del meu punt de vista, demanar “pactes nacionals” és embolicar la troca, és una fugida endavant per escapar de la desil·lusió, és tornar a crear (falses) expectatives que ens allunyen de la comprensió del que és la política. Segons com, i dit sense miraments, parlar de pactes nacionals sembla propi de la cultura política de la transició, d’abans del desencantament de finals dels anys setanta i tot. Per tal que hi hagués “pacte nacional”, caldria poder imaginar a què estarà disposat a renunciar cada partit en benefici d’un interès general superior, una cosa que només passa en situacions d’excepció. Però l’excepcionalitat del novembre de 2003, quan s’havia obert una escletxa que feia pensar que tot –o quasi tot- era possible, ara és tancada amb pany i forrellat.
Si de cas, a aquestes alçades, un pacte nacional només pot començar a ser construït –de fet, el que penso és que “hauria de començar” a ser bastit- des dels espais prepolítics, des d’allò que se’n diu societat civil, al marge del que passi a partir del dia 2 de novembre. Els partits que facin la seva feina, i nosaltres, els que no en som, cal que assumim la nostra responsabilitat. I ho dic no pas perquè cregui que fora de la política el pacte és més fàcil. Ho dic perquè és més necessari. Sospito que la ruptura política del món sobiranista-nacionalista –digueu-li com pugueu- potser encara és més forta fora dels partits que entre ells. Als partits els lliguen prou interessos com per haver de posar-se d’acord i fer tractes. En canvi, a nosaltres, no sé pas si ens lliga altra cosa que la desconfiança.