Els partits polítics de Catalunya, amb la previsible excepció del PP, van considerar un gran èxit l’aprovació del projecte del nou Estatut. Es mostraven legítimament satisfets per un acord que comptava amb el vot favorable del noranta per cent dels parlamentaris. Havien fet tot el possible per fer compatibles les aspiracions nacionals de Catalunya amb el ma Els partits polítics de Catalunya, amb la previsible excepció del PP, van considerar un gran èxit l’aprovació del projecte del nou Estatut. Es mostraven legítimament satisfets per un acord que comptava amb el vot favorable del noranta per cent dels parlamentaris. Havien fet tot el possible per fer compatibles les aspiracions nacionals de Catalunya amb el marc constitucional espanyol. Per aquesta raó el text proposat configura la llei fonamental de Catalunya com una sobirania limitada per les atribucions de sobirania sense restriccions que corresponen al poble espanyol i al govern de l’estat. És un model que perfecciona l’Espanya de les autonomies i que no trenca amb els estructures de moderada descentralització política inventades en el moment de la transició democràtica. No és un text que prefiguri una Espanya confederal sobre la base del reconeixement de les quatre nacions històriques. Tot l’articulat del projecte d’Estatut té les febleses que es deriven de la necessitat d’anar harmonitzant l’autogovern de Catalunya amb els interessos de les altres autonomies i de la creació d’estructures permanents de negociació amb el govern de Madrid que determinaran l’abast de les competències del govern català.
La indiscutible prudència que ha caracteritzat, tant la redacció de la proposta estatutària com el procediment de reforma, contrasten amb l’esverament manifestat pels polítics espanyols, pels seus mitjans de comunicació i per amplis sectors de la societat espanyola. No s’han escoltat veus de solidaritat amb les aspiracions catalanes. El viatge a Madrid dels representants de la societat civil catalana el dia 2 de novembre, en coincidència amb la presentació de la proposta de nou Estatut a les Corts, va ser escandalosa i significativament ignorat pels interlocutors espanyols. Tot sembla indicar que no hi ha bona disposició per admetre canvis reals en les estructures de poder a Espanya. Probablement només aprovaran un nou Estatut eliminant els aspectes més substancials del text proposat. I podria passar que els polítics catalans, per fatiga o per càlculs partidistes, acceptessin les rebaixes i les presentessin com una victòria, justificada amb la mateixa filosofia del gradualisme que va caracteritzar l’època de Jordi Pujol. Ja s’han fet sentir algunes veus que expressen conformitat amb les rebaixes. No solament demanen més prudència alguns empresaris atemorits per les campanyes de boicot als productes catalans, sinó que els mateixos polítics catalans es mostren disposats a negociacions a la baixa. Sembla que CiU prioritza la reconquesta de la Generalitat, que el PSC-PSOE prioritza la preocupació per mantenir Rodríguez Zapatero al govern espanyol, que ERC prioritza la consolidació de l’aposta pel tripartit, i que Iniciativa prioritza l’aprovació d’un estatut encara que no sigui prou bo. No queda clar, per tant, que es pugui superar una defensa seriosa del text estatutari presentat a Madrid.

L’aventura del nou estatut té poques garanties d’èxit. És probable que quedin frustrades les aspiracions al reconeixement d’una sobirania limitada però real. L’Espanya plural potser no serà altra cosa que una versió tècnicament millorada de l’Espanya de les autonomies. Les altres hipòtesis de futur semblen pertànyer a l’àmbit del desig. Tot seria diferent si des de Catalunya s’hagués gosat denunciar l’actual constitució espanyola com a incompatible amb la nostra dignitat nacional, si s’hagués liderat una mobilització popular a favor de lligams polítics amb Espanya que no impedissin la nostra aspiració a esdevenir membres de la Unió Europea, si no es mantingués la ficció que un partit d’esquerra al govern espanyol es distanciaria de les ideologies, atribuïdes a la dreta, contra les llibertats nacionals de Catalunya, i si al govern de la Generalitat en lloc de posar l’accent en l’orientació catalanista, s’hagués defensat el nacionalisme. Alguns dirigents polítics ja han dit que si fracassa el procés de reforma de l’Estatut no quedarà cap excusa per ajornar un projecte raonable d’independència política. Potser el viatge que s’ha iniciat amb la redacció del nou estatut i les negociacions a Madrid hauran resultat un altre entreteniment, un compàs d’espera de les afirmacions nacionals desacomplexades i la dissolució, encara que sigui provisional, d’un lideratge polític d’orientació independentista.