El president Montilla va prometre en la seva campanya electoral “Fets, no paraules”. Potser perquè, en el fons, no tenia res a dir. Però la dinàmica del segon tripartit ens porta exactament en la direcció contrària: paraules, no fets. La consigna del segon tripartit -per contrast amb el primer- és no fer res que incomodi als altres socis. Que per la via de l'acció política no es generin tensions entre les tres parts constitutives de la majoria d'esquerres. Llavors, si aquestes tres parts no poden marcar perfil propi a través de la seva acció política, com s'ho faran? Doncs a través de les paraules. Aixecant les paraules com a banderes.  Fent servir les paraules com a signes d'identitat política i també com a trinxeres defensives davant de les crítiques. En la perspectiva d'unes eleccions a les que els tres partits del tripartit es presenten per separat -encara que sumin l'endemà- cadascú ha de dir el que és i el que té d'específic, perquè si no el seu perfil es dilueix en l'acció i sobretot en la inacció de govern.

No passa res. La política, digui el que digui el president Montilla, és sempre fets i paraules. Gestos, pressupostos i discursos. Però en la política catalana hem entrat en una fase d'exagerada verbositat. Paraules com "Independència", "Sobirania", "Autodeterminació" han esdevingut banderes per identificar-se, per excloure, per delimitar espais i perfils que no queden dibuixats ni delimitats per allò que es fa. Són a la vegada bandera i trinxera. Amb dos riscos visibles: la banalització i la patrimonialització. Hem assistit a un fet insòlit. Normalment, quan algú es proclama independentista, nacionalista o sobiranista, intenta que a casa seva hi entri com a més gent millor. Aquí hem fet servir paraules com aquestes per expulsar, per fer fora, per ser com a menys millor. Hem gastat les paraules. Potser perquè no teníem fets per acompanyar-les.