Barcelona · L'apatia que viu Catalunya en els darrers anys fa que els nostres actuals líders polítics intentin, a cop de conferència, donar un accent nou als seus discursos polítics, encara que amb això estiguin qüestionant la base ideològica de la formació i les seves accions posin de relleu la incoherència en la que viuen.

 

 

Totes aquestes conferències semblen pensades per al consum intern de les respectives formacions polítiques, més que per voler donar solucions a l'actual astorament que viu la societat. En tots els casos, l'endemà de pronunciar-les, hi hagut contesta interna i matisacions.

 

La societat catalana té al davant un seguit de reptes que sorgeixen de la crisi financera que no pot fer-hi front, doncs té mancances estructurals que generen impotència. s una societat que ha rebutjat l'èxit i la diferència i ara necessita de l'excel·lència per sortir-se'n. s una societat que ha menystingut l'emprenedor fins equiparar-ho a un ambiciós sense escrúpols. s una societat que ha condemnat al ric pel sol fet de ser ric; i ara busquem la seva ajuda voluntària o per la força de les lleis per prendre-li el que ha guanyat.

 

Catalunya ha generat una crosta dirigent de funcionaris i parafuncionaris que tornen a fer lleis que condemnen a aquells que han fet bé les coses: qui ha estalviat, qui no ha estirat més el braç que la màniga, aquell que ha aguantat aquests anys de ser titllat de tonto per no canviar-se la casa quan el diner era tant barat; a aquest, ara, li diem que no pot gaudir d'una llei de dependència perquè els seus tributs han de servir  per pagar la hipoteca i les alegries d'altres llestos. Si protesta, a més, el tornem a insultar dient-li insolidari.

 

La classe política, per culpa de la rèmora franquista i per la manca de formació democràtica, no sap fer política si no és intervenint en la vida de la gent: ara a 80km/h, ara a 30km/h, ara no pots fumar però jo mantinc el monopoli del comerç del tabac, ara recicla, ara apaga la llum, ara ves a peu, ara no et dutxis, ara renta els plats amb la teva parella, ara digues-li al teu fill que no el van voler però tu, que ets progre' de tota la vida, el vas acollir, ara demana perdó per ser home, ara demana perdó per ser blanc, ara pica les cassoles per una guerra però no les piquis pel Congo, etc.

 

Els ciutadans d'aquest país tampoc sabem fer valdre la nostra força: ser respectats com a consumidors, ser conscients que els diners que gestiona l'Estat són nostres i per fer depèn què ens han de demanar permís: només faltaria!

 

Tot plegat fa que l'atonia i la poca esma per tirar endavant com a col·lectiu ens hagi sobrevingut i ens pesi com una llossa de la qual potser mai serem capaços d'expulsar-nos. Fa que al final tothom hagi delegat la seva responsabilitat en l'administració pública, doncs sembla que és això el que ha pretès sempre: ja s'ho faran.

 

Curiosament, l'apatia bé quan governen partits provinents de la revolució i la sacsejada nacional, a les antípodes del que ells anomenen conservadurisme. 

 

Cal uns discursos nous, amb líders nous, amb experiència però amb la il·lusió del debutant. Cal poder parlar de tot i escoltar, respectuosament, qualsevol proposta de solució als problemes actuals de la societat catalana: autogovern, finançament, immigració, educació, valors, què entenem per Bé i per Mal socialment.

 

Tard, els nostres polítics ho van veure. Al final, tampoc discrepen tant a l'hora de parlar amb sentit comú partits com Unió i conferències com les d'en Puigcercós, Carod i Mas. El problema és que cap d'ells ho té interioritzat. Ho diuen perquè toca, perquè saben que és això el que una gran majoria volem sentir, però no saben ni per on posar-se, doncs són presoners dels seus actes i de la demagògia pública.