Costen d’empassar les declaracions de Joan Ferran sobre la crosta nacionalista de la CCMA per dues raons, perquè no és veritat que hi sigui, i perquè la seva formació n’ha estat la principal responsable de que no n’hi hagi.
Justament, el PSC s’oposà amb contundència a la seva creació i sempre ha posat pals a les rodes de seva evolució i consolidació pressupostària i informativa. Tot i així, el desideràtum que el mateix Ferran plantejà d’aconseguir una Corporació “nacional, en català, i plural” és absolutament desitjable, però només són paraules. El PSC no ho ha permès mai ni ho permet ara que col•labora amb ERC i ICV per a emmascarar l’espanyolització galopant de l’antiga CCRTV amb fraseologia i consignes pretesament “nacionalistes” o “ecologistes”. Només cal comprovar que de tants “professionals” com té i “ha format” la casa, n’hi ha quatre de comptats que intentin veure, entendre i informar en clau nacional, ja que la majoria pensen que el seu país és Espanya. No hi ha ni n’hi ha hagut cap de crosta nacionalista a la CCMA, entre d’altres raons, perquè la resignada equanimitat de CiU no ho va permetre quan manava.
El que ve és pitjor. Només cal llegir les manifestacions del també socialista, diputat al Congrés i exalcalde de Mataró, Manel Mas, que voldria privatitzar la CCMA, perquè “és una criatura pujoliana” i perquè “els seus professionals i la seva manera de pensar formen part del pensament abassegadorament dominant a la societat oficial (que no real) catalana”, evidenciant “la gran contradicció d'una única línia determinada de pensament en una societat complexa i diversa” que desagrada als “que no som nacionalistes”.
De la privatització hi ha molt a parlar. De fet, caldria privatitzar-ho tot, és clar. La política, primer, perquè la concepció que impera com a servei és un eufemisme per a aixoplugar els que en viuen, perquè no saben o no poden altra cosa fer de bo. El mateix per a l’administració, que engreixa el nombre de funcionaris en proporció inversa a la seva necessitat i eficiència. Alhora, només cal mirar el panorama cultural: audiovisuals, teatre, literatura, música, mostres. A més subvencions, menys país i menys oferta i producció en català. Quant la CCMA, per fer-ho caldria respectar les lleis de mercat. Els propietaris de la CCMA som tots, i hem de dir si ho volem, per a fer què, i quins profits en traurem. Seria una aposta valenta, però caldria una transparència de mercat que els socialistes -ni tampoc el PP- no han demostrat en res.
Pel que fa al senyor Mas, així com Ferran volia forçar la fidelitat dels “professionals” de la Corporació, ell ha volgut incidir-hi també, tot forçant alhora la docilitat d’uns socis de govern, que participen en manifestacions pel “Dret a decidir” contra el PSOE, i, fins i tot, fan una mica de costat a CiU i PP vetant els pressupostos generals al Senat.
Amb tot, som al cap del carrer. Ja ho va explicar n’Heribert Barrera en un article a l’AVUI del març passat. Fa trenta anys un seu amic, socialista i català de pro, ja retirat de la política, li confessà que la missió del PSC era garantir per a Catalunya el final menys dolorós possible. L’eutanàsia, doncs, era, ja llavors, l’objectiu socialista de país. Deu molt d’esquerres la fita!, i, per això, segurament, fa 5 anys que republicans i ecologistes ajuden el PSC en el lloable quefer de fer més dolça la mort que Catalunya -sembla ser- que es mereix...
