El catalanisme està de dol, i almenys això ja és un estat d'ànim, fet que l'allunya de la entitat metafísica i amorfa que ha vestit durant la campanya, fantasmagòric.
La cursa electoral espanyola s'ha bipolaritzat, ha estat cosa de dos, PP i PSOE. És un fet sense precedents. Mai, a les eleccions generals de les Corts de l'estat, no s'havia arribat a un desenllaç tant poc policromat, manllevat de tot pluralisme necessari, recepta indefugible per obligar a l'electorat a mesurar i cavil·lar el vot.
A diferència d'altres conteses amb més gaudi, en aquesta, el tercer partit a les corts no ha estat d'obediència espanyola, ni el quart. De fet, a quedat empatat a escons amb el sisè i el setè partit, i gràcies a la coalició amb un altre d'àmbit no espanyol. Sinó, si campés en solitari, hagués estat el darrer partit del Congrés -"ha fet mal any", diuen.
Ningú se'n sap avenir, 142 diputats, aparten al segon del tercer partit. Arreu, hi donen voltes la meitat de les ments pensants. Espanya, cosa de dos partits, de dos cossos ideològics? Qui ho hagués dit! Els més avantatjats, ja han fet pública la sospita que potser hi porten tres-cents anys, sense tonalitats de grisos, que la cosa va de caixa o faixa -quan els militars ho permeten, és clar. Ai carai, potser sí que la dreta espanyola, un cop més -és aquí on tenim a l'altra meitat de les ments pensants- se'n sortí amb la seva, amb l'emulació d'un sistema bipartidista a mode britànic: un monarca cap d'estat, i un parell de partits jugant al frontó.
Sort que l'esquerra espanyola, s'hi ha mullat de valent durant les darreres dècades, en pro d'un estat plurinacional i ple de matisos identitaris. Percepció lentament solidificada, primer veient als comunistes excellint en la gestió del patrimoni de la resistència antifranquista. I, quedant resolta, darrerament, en constatar com els socialistes s'han deixat les ungles per que almenys, aquest estat, no sigui d'excepció i tothom pugui participar-hi.
Certament, el preu de participar a les eleccions al congrés de diputats és molt elevat, per al catalanisme. L'obliga a enfrontar-se, en un escenari que no li és natural, que li és aliè, i amb unes condicions de desavantatge que n'impossibilita extreure conclusions severes. La clau, no obstant, de l'infortuni cíclic que suposa aquest desgast gairebé gratuït, té difícil solució. I és que més de la meitat dels principatins, per exemple, segueixen veient les eleccions Generals com les Eleccions. Les importants, on s'hi talla el bacallà, on no es pot jugar amb el vot. És de suposar que el dia que hi hagi la força per transformar aquesta percepció, gran part de la feina haurà quedat resolta.
Dit d'una altra manera, l'avenç substantiu en l'alliberament nacional, no esdevindrà fruit d'uns excellents resultats a les eleccions generals, sinó d'una evidència en forma de consens polític a casa nostra, entre nosaltres. I és per aquest motiu que no cal que ho cremem tot, vistos els resultats de diumenge. Primer, per que el nínxol electoral de vot nacionalment emancipador, segueix existint i, d'altra banda, els dos partits que haurien de liderar-ho, ja han començat a estructurar un relat de les eleccions i les expectatives de futur on la qüestió nacional hi és central.
Mentrestant, farà bé el catalanisme d'aquests països, en no excusar-se amb oxímorons, a l'hora d'explicar-nos el que és i aspira a ser Espanya, sigui de Rajoy o Zapatero.
