Barcelona · El PSC, aquests dies en què ha fet mostra de tantes dubitacions -i xantatges- sobre la resposta catalana a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut, s'està cavant la seva pròpia tomba.
Allò que és greu, però, no és que el PSC cavi la seva pròpia tomba sinó que pot estar cavant la de l'esquerra catalana per molt de temps. I en la perspectiva d'una Catalunya lliure això és molt greu. Ja sé que hi ha motius per afirmar que ni el PSC ni el partit imperialista a què està infeudat, el PSOE, no són d'esquerres (gràcies associacions de veïns i plataformes de defensa del Casc Antic de Barcelona per confirmar-nos-ho una vegada més amb la vostra persistència en la denúncia de l'hotel del Palau i l'especulació al barri dirigida des de l'Ajuntament socialista). I estic segur que una renúncia -a la sobirania i l'autodeterminació nacional- porta a l'altra -a una política al servei de la bona gent i no dels especuladors i el diner fàcil-, i a l'inrevés també.

Però és que encara confio en un futur d'esquerres per a un país -uns països, els catalans- que és el meu. Ni que sigui una política socialdemòcrata, modesteta, però concebuda i realitzada per a la majoria  de la bona gent i no per als qui tenen més, en un enfortit estat del benestar que ens tregui dels nivells actuals de subdesenvolupament social en què, entre d'altres causes, la nostra dependència nacional ens ha abocat.

El nostre país -els nostres països catalans- caminen, cadascun al seu ritme, ja de forma decidida cap a la independència. I, sobretot a la Catalunya estricta, avui administrada per la Generalitat de dalt, ja la tenim a tocar, perquè la bona gent s'hi ha posat de debò. Em temo, però, més aviat constato, que l'hegemonia política en aquest procés no la tenen ja les esquerres. No dic que no siguin els que més hi treballen, que ho són. Però quan penso que algú com Joan Laporta, i els seus assessors i amics, representants confessos i defensors abrandats en molts casos del neoconservadorisme i l'ultraliberalisme econòmic al nostre país, aspiren, i tenen força possibilitats de posar-se al capdavant d'aquest procés, penso que malaguanyat.

Malgrat això hi sóc posat i no en dubto: vull la independència del meu país, i com més aviat millor. I no renuncio a posar-hi el coll. I espero, encara espero, que alguna força política autoqualificada d'esquerres -ERC potser? la CUP? ICV sembla que majoritàriament hi ha renunciat per mantenir una il·lusió cínica, la d'un federalisme que no és sinó un subterfugi per no fer res- comenci a posar-hi fil a l'agulla. Per no deixar el camp lliure al neoconservadorisme i aquest acabi resultant la força hegemònica del procés d'independència.

Per això és d'una enorme responsabilitat l'actitud dels irresponsables del PSC que, podent encapçalar aquest procés i esdevenir -no en tinc cap mena de dubte- el partit que en resultaria més beneficiat en les primeres eleccions nacionals lliures de debò, hi renuncia cavant la seva pròpia tomba i cedeix el futur a la dreta més tronada que és, al cap i a la fi, la que representen Laporta i -no ho oblidem pas- també l'actual direcció de CiU.

(Gràcies a l'amic ninotaire Alfons López per haver-me donat el motiu d'aquest article amb el seu acudit de divendres passat al diari "Público")