Sempre som allà mateix. Cada vegada que hi ha ocasió de plantejar una fita comuna per als qui diuen sentir aquest país com el seu, es pren posició en funció del càlcul partidista, si no de la simple descàrrega d’adrenalina per la revenja pendent o la trempera enyorada. D’això, d’aquesta incapacitat d’anar més en Sempre som allà mateix. Cada vegada que hi ha ocasió de plantejar una fita comuna per als qui diuen sentir aquest país com el seu, es pren posició en funció del càlcul partidista, si no de la simple descàrrega d’adrenalina per la revenja pendent o la trempera enyorada. D’això, d’aquesta incapacitat d’anar més enllà de l’interès conjuntural, de l’emoció que encega i de la reacció primària, en diria falta de sentit d’estat. En tindria, en canvi, qui fos capaç de fer compatible el disseny d’un horitzó compartit per les forces nacionals i l’estratègia particular per aproximar-s’hi. En aquest sentit, on som avui?
CiU, avesada a la política del peix al cove, entén que venim d’on venim, que som on som i que ara podrem arribar un trosset més enllà. I suma y sigue, que de mica en mica s’omple la pica. El PSC ara hi és ara no hi és, còmode deixant que els altres facin la feina bruta i el cosí Zumosol que és el PSOE reparteixi les medalles. Avui per avui, no sé si algú gosaria dir que és un partit català, si fins i tot el President, un cop ha deixat anar l’estirabot, comença a retraure’s gairebé fins a harmonitzar-se amb el bon seny de ZP i els seus homes i dones de Nicaragua.
Conscients que tornen a ser forts, tant CiU com els socialistes collen Esquerra per posar-la en evidència, en un hamletià ser o no ser que, si pot ser, els esberli de mig a mig. Assamblearis i radicals com s’agraden, resistiran gaire més les contradiccions del poder? I, Esquerra, radical i assambleària com s’agrada, els fa el joc com qui diu ‘les contradiccions són vostres, nosaltres no som d’eixe món i resistirem perquè ens empara la raó i la força del carrer’. Es diu que la pressió política i mediàtica sobre Esquerra perquè accedeixi a acceptar l’Estatut quedi com quedi és brutal, insuportable, indefugible. A mi em sembla que persegueix exactament el contrari: escalfar Esquerra, forçar-los a actuar a cop calent, deixar-se arrossegar per la il·lusió de la mobilització, plantar-se i dir no per orgull, per collons, perquè som així de guapos. La pressió persegueix deixar Esquerra fora de joc.
I sembla que Esquerra s’hi trobi bé. Hi ha, a l’Esquerra que aquests dies treu el nas entre cada crida a la sensatesa i cada ultimàtum interessat que rep, massa tendència a l’al·legat hormonal per justificar un no a l’Estatut que vol ser digne i responsable. I aleshores recordo el que Heribert Barrera va dir, segur, amb una envejable fredor apassionada, a les Jornades que l’Opinió va organitzar a Lleida fa dos anys. L’Estatut és l’Estatut i no la Constitució de Catalunya. Se’n traurà el que se’n traurà, i potser serà prou però no serà gaire. Cal que no ens fem il·lusions. Cal que no ens deixem confondre. Cal que no ens enganyem.
Dos anys després, d’engany, de confusió i d’il·lusions a punt de ser frustrades n’hi ha massa. No seria més agosarat que tantes crides a l’orgull i la dignitat, no seria més valent que aquest plantar cara a les crides a la sensatesa, acceptar que les regles del joc són les que són i que amb aquestes regles s’arriba on s’arriba? No seria més agosarat i més valent dir sí a l’Estatut que quedi i començar a treballar de debò per un horitzó nou a cinc o deu anys vista?
