Cal fer un toc d’alerta davant la situació confusionària que s’està adoptant en el catalanisme davant la llengua. Des de la política fins a la societat civil. La reacció davant del decret del govern espanyol imposant la tercera hora de castellà s’ha basat en la necessitat de recolzar una llengua, la catalana, que és la llengua feble, la llengua que cal protegir, la llengua minoritària... El català està malament, això ja ho sabem. A Madrid no entenen res i no cal que ens hi escarrassem massa a explicar-los-ho, perquè no els interessa gens.
El que interessa a Madrid, i ens hauria de preocupar a nosaltres, és mantenir la situació de dominació de la llengua castellana. La seva presència com a llengua predominant (si tots l'entenem, perquè cal utilitzar el català?), com a llengua normalitzada en l'espai públic i com a llengua de conquesta política (tal com indiquen els discursos imperialistes d'acadèmics i polítics espanyols que menyspreen rotundament i sense matisos la nostra llengua). Abans s'imposava amb les armes, ara amb els decrets que envaeixen competències.
Ja no esgrimim com argument aquestes competències? Ja no pensem que el català és la llengua de l'escola (no només la que s'ensenya) perquè és la llengua del país? Cal que siguem conscients del lloc on som, dels nous reptes de la societat actual, de les dificultats d'inclusió de la immigració. Però un d'aquests reptes és precisament el reconeixement de la nostra llengua com a llengua nacional, com a llengua de tots, i com a eina de convivència. Per fer-la possible, la convivència i la inclusió social, cal que hi hagi eines. Tots els documents internacionals referits a la integració assenyalen la llengua com un element primordial. Que no ho és per a nosaltres?
Els discursos apel·lant al multilingüisme com a nou marc de referència obliden que la possibilitat d'una convivència feliç entre el català i les llengües que es parlen a Catalunya (que són moltíssimes) no serà possible mentre hi hagi una imposició constant, política, mediàtica i de mercat d'una llengua omnipresent: el castellà. Podem renunciar a aquesta situació de dominació del castellà? És clar que sí. El català és una llengua amb tots els registres, que pot ocupar tots els espais de comunicació, de producció cultural i de consum comercial sense cap mancança intrínseca. Ens falta, però, confiança.
El català no és una llengua minoritària, és una llengua minoritzada i tractada com a llengua de segona opció en un context i una política d'imposició del castellà com a llengua normal. Mentre no hi hagi un pacte polític real per respectar el català com a llengua nacional de Catalunya, els decrets ens els menjarem tots. La petita victòria d'avui aturant els efectes del decret de la tercera hora, no impedeix els atacs que arribaran demà.
