Barcelona ·
En els països de tradició democràtica els debats electorals se centren sobre propostes concretes i no giren al voltant de desqualificacions i eslògans publicitaris. En qualsevol altre país la modificació d'un Estatut aprovat en referèndum per un Tribunal manipulat seria l'eix de les eleccions. Però tant CiU com el PSC-PSOE intenten obviar aquest tema perquè és un torpede a la línia de flotació de la Constitució de 1978 i del conjunt d'interessos del règim de la monarquia parlamentària. Joan Herrera, cap de llista d'Iniciativa-Verds, no ha caigut en aquesta actitud i ha presentat una reforma constitucional per convertir Espanya en un Estat federal. No és una proposta retòrica i buida com la del PSC-PSOE, sinó articulada i pautada, amb els passos que cal fer per a portar-la a la pràctica.
Però el plantejament del candidat d'Iniciativa té trampa. s trampa amagar que qualsevol reforma de la Constitució de 1978 s'ha de pactar amb el Partit Popular. s trampa confiar en el suport del PSOE, que ha estat a tots els "pactes autonòmics", des 1981 fins a l'elecció del lendakari actual amb el suport del PP. s trampa ignorar que la sentència contra l'Estatut és la sentència del PSOE, perquè els magistrats nomenats pel PP han fet vots particulars molt més regressius. En un Estat federal les constitucions de cada Estat federat són aprovades pel seu propi parlament. En canvi en el sistema autonòmic espanyol els Estatuts són lleis orgàniques aprovades a les Corts espanyoles. Donaran suport el PP i el PSOE a un canvi d'aquesta naturalesa?.
Una proposta honesta dels ecosocialistes seria la República federal espanyola. Però aquesta implica la ruptura amb el règim establert. En canvi la reforma constitucional ha de respectar les majories establertes al seu articulat, majories que impliquen pactar amb el Partit Popular. Aquestes majories, així com la dissolució de les Corts, noves eleccions i referèndum, van ser imposades a la Transició pels poders fàctics, el principal dels quals és la Casa Reial. D'aquesta manera van convertir la Constitució en un búnquer irreformable, en especial pel que fa a la monarquia i al dret a l'autodeterminació.
Una segona trampa del plantejament del líder d'Iniciativa és presentar l'independentisme com una exacerbació del sentiment d'identitat catalana. Segons Herrera el 70% dels ciutadans de Catalunya se senten alhora catalans i espanyols i aquesta majoria fa inevitable continuar sent súbdits del Regne d'Espanya. Al segle XIX a Catalunya no hi havia immigració i el 99% dels catalans es consideraven espanyols. Van ser els antagonismes d'estructures productives i de mentalitats, la confrontació d'interessos, polítics i econòmics, les causes de la Renaixença literària i del catalanisme polític. Aquesta és la tesi històrica de Pierre Vilar, un historiador marxista de reconeguda solvència.
El creixement de l'opció per un Estat català dins la Unió Europea és el resultat de l'increment dels antagonismes de fons entre Catalunya i l'Estat espanyol. De fet l'opció per la independència ha crescut malgrat l'actuació dels independentistes. La dissolució del mercat espanyol dins el mercat únic i la unió monetària europees és el motor de fons d'aquest moviment, que té la parsimònia de les derives tectòniques continentals, però també el seu caràcter ineluctable.
L'Estat espanyol ha reaccionat als canvis de fons creant l'oligarquia financera, oligopolista i mediàtica més poderosa de la història espanyola. En sentit contrari les empreses catalanes han tingut d'obrir mercats en l'economia globalitzada, sense el suport de l'Estat, al contrari amb la seva hostilitat. El dèficit en la balança fiscal és el més visible d'aquests antagonismes, però no l'únic. La crisi actual, que és estructural i no conjuntural, manifesta amb cruesa aquests antagonismes.
s trampa presentar el federalisme com a integrador i la independència com a fractura de la societat catalana. De fet és fer el joc a l'oligarquia espanyola que té en la "unidad de España" l'única ideologia que cohesiona la seva opinió pública. En aquesta cosmovisió els catalans em substituït als jueus en el paper d'enemic interior, com va assenyalar l'esmentat Pierre Vilar.
També és trampa amagar que el sistema de finançament autonòmic de juliol de 2009 perpetua l'espoli fiscal. Els sectors més febles del nostre poble són els principals perjudicats del fet que Catalunya pagui el 40% del PIB en impostos i cotitzacions com un país socialdemòcrata, però que només en rep el 30% en serveis i inversions com un país liberal. Aquesta és la veritable fractura social catalana. La taxa d'atur catalana és del 17'50% quan la mitjana de la zona euro és del 10%, que és la taxa que té el País Basc gràcies al model de creixement de qualitat que ha permès el Concert Econòmic. Sense espoli fiscal a Catalunya hi hauria 275.000 aturats menys. Aquests fets incontestables són els motors de la marxa cap a la independència, i no l'ambivalent i canviant identitat de les persones.
