Barcelona ·

Fa seixanta-vuit anys que van afusellar el president Lluís Companys. Tot i que no es tracta d'un número rodó, enguany es parla més que mai d'aquest trist aniversari. Som al 2008, i per tant ja fa quatre anys que el Govern espanyol va prometre que anul·laria el judici sumaríssim a què va ser sotmès el president de Catalunya. Una vegada més, el termini ha quedat en paper mullat. El ministre de Justícia n'ha donat un de nou: tres mesos per tenir llest un esborrany de la declaració d'il·legitimitat del procés.

 

 

Ja veurem què passa, perquè en aquest cas, com en molts altres temes entre l'Estat i Catalunya, el concepte d'urgència s'interpreta de forma diferent. Segurament ara hi ha temes més prioritaris sobre la taula, però això no ha d'impedir que es repari aquest deute flagrant amb la memòria històrica de Catalunya.

 

Aquests últims dies es parla de la millor estratègia per aconseguir l'anul·lació definitiva del judici del president assassinat. No entraré en el debat de la via més adequada, del camí a seguir. Només vull remarcar que en aquesta qüestió cal fer camí. Sigui de la manera que sigui, és imprescindible que aquesta enorme injustícia comesa contra el nostre país sigui reparada al més aviat possible. Tot i això, és una llàstima que en una qüestió de tanta importància simbòlica no siguem capaços d'anar units, i ja sabem per experiència que la falta d'unitat ens fa perdre força quan hem de negociar amb l'Estat.  Les visites que faig com a president del Parlament a les aules catalanes em permeten constatar l'enorme importància d'explicar la història de Catalunya als més joves, d'explicar-los qui eren les persones que van perdre la vida lluitant per la llibertat i els drets del nostre poble. s per això que demano a tots els professors i les professores i als pares i les mares que  avui facin pedagogia de país. s una bona oportunitat per fer-ne, perquè no hi ha res més perillós per a una nació que l'amnèsia col·lectiva.