Mai no havia imaginat que en un referèndum on s’obliga la ciutadania a partir-se pel mig, sí contra no, la realitat política s’acabés complicant fins al punt que ho estarà aquest diumenge. Vull dir que en lloc que el món polític català s’hagi hagut de simplificar en blanc o negre, ara resulta que el sí conté po Mai no havia imaginat que en un referèndum on s’obliga la ciutadania a partir-se pel mig, sí contra no, la realitat política s’acabés complicant fins al punt que ho estarà aquest diumenge. Vull dir que en lloc que el món polític català s’hagi hagut de simplificar en blanc o negre, ara resulta que el sí conté posicions radicalment contradictòries –hi ha sí esquerranós i sí ultraliberal, hi ha sí espanyolista i sí sobiranista, posem per cas- i el no, tres quarts del mateix –hi ha no espanyolista i no independentista, no reaccionari i no antisistema, etc.-. Però no tan sols això, sinó que hi ha sí i no que estan tan a prop de sensibilitat política, que si no fos per lleialtats personals o sensibilitats sentimentals o estètiques, podrien ser perfectament intercanviables. No és que vulgui relativitzar res. Les conseqüències polítiques del sí i del no són absolutament contraposades. No pas perquè el si ens porti al cel i el no a l’infern, o al revés, o per causa de cap catàstrofe. Les conseqüències del si o del no, no afecten principalment el país, que tirarà endavant com pugui, poc o molt com fins ara. El que quedaria trasbalsat són els actuals lideratges i equilibris de partit. No seria el mateix el futur d’un Maragall que hagués reeixit en l’aprovació massiva de l’Estatut, o no seria el mateix el futur d’un Mas el pacte del qual no obtingués el sí majoritària de la ciutadania. La campanya del referèndum que hem vist no ha estat a favor o en contra de l’Estatut, sinó a favor o en contra de l’actual equilibri de partits i dels seus líders.
Lamentablement, no tota la societat civil ha sabut estar al seu lloc. I el seu lloc era el de manifestar, quan la seva composició ho permetia, el seu criteri. Però no: han aparegut plataformes ad hoc, a banda i banda, que de base associativa no en tenen res de res i que per tant tampoc tenen res d’independència de criteri, que simplement s’han convertit en agents de propaganda dels partits. No és que no sigui legítim fer-ho, però és absurd confondre una claca d’ocasió amb una afició fidel. I el mateix ha ocorregut entre allò que se’n sol dir líders d’opinió, que no s’han limitat a expressar i justificar els seus punts de vista, sinó que han entrat directament al combat de desqualificacions de l’adversari. Insisteixo que en ambdues direccions.
La conseqüència de tot plegat serà que, mentre en el pla polític tothom haurà salvat la pell, potser fins i tot Maragall, i que a les properes eleccions tot seguirà aproximadament com estava, en canvi, la societat catalana es ressentirà de dos mals: una espanyolització desconeguda fins ara, i unes divisions internes la frontera de les quals ja no quedarà assenyalada per les fites habituals. Els polítics cauran drets, però el país tindrà cicatrius de mal curar. I això no té res a veure amb les proporcions de sí i de no que haguem recomptat diumenge al vespre.
I el dia després? Sant Tornem-hi. Però que ningú pensi que tot haurà passat com si res. Algunes ruptures seran irreversibles. I el nostre horitzó d’emancipació nacional s’haurà de redibuixar segons unes altres coordenades. Al marge, insisteixo, dels resultats del sí i el no. Tal com hauríem d’haver previst, la reforma que ens ha dut l’Estatut de la Moncloa i ha enterrat el de Sau, no ha estat principalment un estira-i-arronsa entre Catalunya i Espanya. Ha estat una batalla fratricida entre catalans, les baixes de la qual no podrem comptar fins passades les properes eleccions. Llàstima que ens hi haguem deixat atrapar els que no ens hi anava res més que aquest paupèrrim Estatut.