La justícia és aclaparadora, prepotent i complicada d’entendre per als ciutadans normals. Fins i tot quan no s’és l’acusat, sinó només un testimoni. Posar-se davant de quatre suposats assassins deu fer el seu respecte. Si a més la jutgessa demana que t’expressis en una altra llengua, que no és la teva, i ho fa a requeriment dels acusats, doncs intimida una mica, sí.
La situació del català a la justícia no s’hauria de veure com un caprici. És una eina fonamental d’exercici de la justícia, d’acostament de la justícia a aquells que suposadament ampara, els ciutadans.

Sembla, però, que no ens en sortim, de canviar la regla no escrita que diu que davant d’un jutge no et busquis problemes amb el català. La sensació de desampara que provoca aquesta situació no és pas broma, i afecta la mateixa legitimitat de la justícia.

No sé fins a quin punt els canvis que aporta el nou Estatut d’Autonomia, sobre la necessitat de conèixer la llengua i el dret propis de Catalunya canviarà les coses. Perquè el que falla en aquests casos també és la cultura que impregna el cos de jutges i el concepte mateix de la justícia amb què es treballa.

Potser valdria més que la Generalitat es dediqués a promoure amb unes quantes beques l’accés dels catalans a la carrera judicial. Calen aires renovats a l’administració de justícia.