L’aritmètica política marca sempre les possibles combinatòries governamentals, quan les coalicions són obligades. N’hi ha que s’ho empassen a desgana, com els dos grans partits alemanys (sobretot l’SPD, que ha perdut la cancelleria), i n’hi ha que aprofiten l’avinentesa si poden decidir més d’una opció de govern, c L’aritmètica política marca sempre les possibles combinatòries governamentals, quan les coalicions són obligades. N’hi ha que s’ho empassen a desgana, com els dos grans partits alemanys (sobretot l’SPD, que ha perdut la cancelleria), i n’hi ha que aprofiten l’avinentesa si poden decidir més d’una opció de govern, com ha estat el cas d’ERC en aquesta legislatura. La convivència governamental mai no és fàcil, enlloc. A Catalunya, però, s’han superat rècords de tensió i de crisis sumades una darrera l’altra. Per això m’ha resultat tant sorprenent veure la fastuositat amb què s’ha commemorat la data d’un pacte de govern. És veritat que és el primer pacte de coalició al govern des que Catalunya va recuperar les institucions pròpies, i és veritat que els partits que el van signar feia molts anys que esperaven arribar a governar. Però no crec que n’hi hagi per tant, si som sincers amb els interessos de cada partit, que no acostumen a coincidir amb els dels altres, encara que siguin «catalanistes i d’esquerres».
Més enllà de la sorpresa i d’una certa esgarrifança que pugui provocar tan d’enlluernament, cal pensar que tot plegat respon a la lògica que en política sempre cal fer de la necessitat virtut. I una bona manera de tapar-se les vergonyes —i les crisis— pot ser acudint a l’escenificació i a la teatralitat. El que em preocupa és que estiguem davant d’un nou estil de fer política, basat en el fast, en l’esdeveniment solemne a cada ocasió. Fa uns mesos, Maurice Goldring parlava a Le Monde de la política de l’emoció, de la que se serveixen cada vegada més polítics per teatralitzar la seva estima per la gent, adoptant solucions d’urgència i populistes (però mai de bona gestió silenciosa) com les que acostuma a escenificar el ministre Nicolas Zarkozy. No voldria que veure la política catalana convertida en la política del cofoisme, que sovint s’ha identificat amb el model de Barcelona. No s’ha de confondre l’ambició política i la confiança amb el propi projecte amb el cofoisme extravagant. Encara acabaríem sentint de voca dels nostres polítics aquell crit del «som collonuts» que, de moment, és propietat del Barça. No n’hi ha per tant.