Després del reial decret sobre les ensenyances mínimes de primària, que ja va aixecar prou polseguera, el MEC ens obsequia amb una bateria de nous decrets similars, un dels quals sobre els mínims de l’ESO, que fa joc amb el primer. El ministeri insisteix de nou en la fixació minuciosa de punts com els horaris lectius de les diferents matèries, és a dir, en els aspectes més detallistes de la regulació reglamentària, amb la pretensió que aquest nivell d’intervenció forma part de les qüestions bàsiques (?) que li corresponen segons la competència educativa que comparteix amb la Generalitat.
Cal recordar al ministeri que una bona supervisió del rendiment dels sistemes educatius no es basa mai en el nombre d’hores lectives, sinó en la mesura del grau d’assoliment en les competències bàsiques. És en funció d’aquests resultats –segons els centres i àrees concretes, i no a l’engròs— que es poden recomanar mesures de millora. El ministeri, a més, no pot ignorar que Espanya és un dels països europeus amb un horari lectiu més extens, i en canvi els resultats en qualitat estan clarament per sota de la mitjana europea. Més hores no garanteixen més qualitat. I d’altra banda, com s’han cansat de dir tots els entesos, els resultats generals de llengua castellana a Catalunya són equivalents als de la resta de l’Estat. A què ve, doncs, aquest afany reglamentista?
El govern català ja ha començat a exercir la seva facultat de plantejar un requeriment d’incompetència al ministeri, pel que considera una invasió de les competències educatives pròpies de Catalunya. De moment, però, no sembla que el ministeri tingui gaire interès a reconsiderar les disposicions promulgades. Al marge del dictamen jurídic que es doni sobre aquest litigi, el comportament del ministeri en aquest tema presenta signes d’insensatesa altament preocupants, i que mereixen un altre tipus de requeriment (social) d’incompetència (política). D’una banda, perquè en els països civilitzats, les competències compartides en una qüestió potencialment conflictiva com és la política lingüística en el sistema educatiu s’exerceixen des del principi amb un tacte exquisit i una voluntat màxima de consens, evitant que pugui sorgir una controvèrsia social que alteraria la imprescindible cohesió que hi ha d’haver entre la comunitat educativa. I d’altra banda, si un pensa que el ministeri és del mateix signe polític que el conseller català del ram, aleshores encara s’entén menys la reiteració amb què els dits ministerials es van ficant en els ulls autonòmics.
Amb amics així, realment no cal buscar adversaris. O és que precisament es donava per suposat que el govern català seria dòcil? Quan un recorda l’enèsima promesa de Zapatero (“desplegaré l’Estatut amb generositat”), la perplexitat supera tots els límits. I com que de generositat en el finançament o les infraestructures no se n’hi troba ni en pintura, es veu que hem d’interpretar que el president es referia a la seva intenció de ser pròdig en la invasió de competències i la generació de conflictes. De moment, almenys, de brou no en manca: si no en volíem, ja en tenim quatre tasses.
