Catalunya està vivint un dels moments de més perplexitat de la seva història. Som un país on les seves classes dirigents diuen que volen construir, però cada dia es demostra que ho volen fer sense córrer cap risc. Un historiador català molt respectat m’explicava que s’havia entrevistat amb el filòsof Noam Chomsky, i que quan comen Catalunya està vivint un dels moments de més perplexitat de la seva història. Som un país on les seves classes dirigents diuen que volen construir, però cada dia es demostra que ho volen fer sense córrer cap risc. Un historiador català molt respectat m’explicava que s’havia entrevistat amb el filòsof Noam Chomsky, i que quan començava a explicar-li la realitat de Catalunya i el seu intent de reconstrucció nacional, li va preguntar amb contundència: Quanta gent teniu a la presó per Catalunya?; quanta gent s’arrisca per Catalunya?; quins sectors socials, econòmics i financers us donen suport fins a les últimes conseqüències?. No em va dir el que li va contestar, cadascú de nosaltres però, pot imaginar-se la resposta que li deuria donar. Avui, amb la discussió de l’Estatut, i amb la necessitat d’exercir el dret de decidir, quina ha estat la capacitat de risc de la nostra classe dirigent? I quan dic això, no em refereixo únicament a la classe política, que també. La societat civil, la més institucionalitzada, també ha actuat porugament. Ningú institucionalitzat arrisca res, però el país hi és i té voluntat d’ésser. El 18 de febrer ho va demostrar sortint massivament al carrer per un divers sentit reivindicatiu, però cansats que a Catalunya sempre se li pugui prendre el pèl. Aquest és un país que té una gran necessitat de relleu, i no sols generacional, sinó de maneres de fer. Hi ha base social per fer el canvi, però hi ha un tap a moltes institucions i organitzacions polítiques, que estan viciades per unes maneres de fer consolidades des de la transició democràtica, que imposen unes regles de joc i un seny sense cap mena de rauxa. I encara no hi ha cap país del món que hagi aconseguit la seva llibertat sense córrer cap risc, i no estic parlant de violència, sinó simplement, posant el seny característic del país, una mica de rauxa i capacitat de trencar amb allò políticament correcte, i dibuixant una nova forma de fer política.  Catalunya, com a país que no ha recuperat el seu poder polític, necessita per sobreviure ser capaç d’arriscar.