Repetiré una anècdota que en el seu moment va caure molt malament a algun grup de lectors: just abans de les eleccions generals, en un sopar que celebrava ERC amb el món de la cultura i al qual vaig ser convidat, a la taula on jo seia va succeir quelcom de sorprenent: els militants republicans brindaven, davant la meva estupefacció, per una futura majoria absoluta del P Repetiré una anècdota que en el seu moment va caure molt malament a algun grup de lectors: just abans de les eleccions generals, en un sopar que celebrava ERC amb el món de la cultura i al qual vaig ser convidat, a la taula on jo seia va succeir quelcom de sorprenent: els militants republicans brindaven, davant la meva estupefacció, per una futura majoria absoluta del PP. Evidentment s’hi jugaven molt més que jo, que em vaig quedar amb la copa quieta: aquella desitjada majoria absoluta assegurava la permanència del discurs de confrontació total regalat per Aznar des de feia alguns anys, i que donava oxigen moral tant a la formació republicana com al tripartit. Dues explosions en una estació de tren, i algunes coses més, van esbravar les bombolles d’aquell brindis. De sobte i per sorpresa, resulta que tocava fer un Estatut. Però no de broma: fer-lo de debò. Bé, doncs avui aquesta és la realitat tangible: després d’unes negociacions dures i enrevessades, se’ns presenta el millor Estatut d’autonomia que ara mateix ens pot oferir Espanya. No hi pot haver dubte que aquest és el millor Estatut possible, ja que ve de la mà de l’esquerra federalista, comprensiva, amable, moderna, democràtica i implicada de valors republicans encarnada en el PSOE. Tot això si hem de fer cas, evidentment, de la tesi que va justificar el pacte del Tinell. Des d’ERC s’afirmava a tort i a dret que era una oportunitat única, que si no era amb Zapatero no seria amb ningú, que els convergents estiraven massa la corda i que calia dir sí al possibilisme. Que no fotem, que ara no era el moment de ser intransigents. Al mateix temps es feien grans homenatges a la República Espanyola (per cert: els republicans d’ERC, ho són en contraposició a quina monarquia? Un dia voldria que m’ho expliquessin, ja que és prou notori que a Catalunya no tenim rei). Han estat doncs tres anys de proclamar la superioritat moral de “l’esquerra” sobre “la dreta”, tres anys de submissió del debat nacional sota el debat anomenat “ideològic”, tres anys d’opció estratègica i de parada de tren en el suposat federalisme. Enmig de tanta comèdia i de tants insults a la intelligència (i sobretot a la memòria de la guerra), una cosa sí que era certa: només amb el PSOE es podia parlar de reformes estatutàries. Per tant, s’hi ha parlat. Per tant, s’hi ha negociat. I per tant, n’ha resultat un text millor que el del 79 però evidentment molt millorable. El federalisme queda lluny, és clar, perquè ara veiem que el federalisme només era una excusa per a fer fora els convergents. Però l’avenç és notori. Podem agafar-lo o no agafar-lo, però ja està clar que d’aquesta generosa Espanya no en sortirà absolutament res de millor.
Jo proposo a tots els del ‘no’, també als qui marquen la línia editorial de Tribuna Catalana, que anem un dia a la Franja, ens abaixem els pantalons, ensenyem el cul a Espanya i ens passem tot un dia fent-hi botifarra. Ens ho passarem de conya. A canvi, només demano una cosa: no impediu que el nostre autogovern faci aquest salt. I, si heu arribat a pensar que amb l’aprovació d’aquest Estatut la reivindicació queda anullada per vint anys, és que senzillament mai no us heu acabat de prendre seriosament això de Catalunya. En tot cas quan dieu aquestes coses, nois, feu el favor de parlar per vosaltres.