No seria just pensar que l’error d’ETA, trencant les esperances de pau que va suscitar la darrera treva, és l’únic problema seriós que afecta el País Basc. Des d’una sensibilitat democràtica també és un error greu la restricció de la llibertat d’associació que impedeix la representació política de l’esquerra independentista.
L’estat espanyol, i molt especialment el poder judicial, utilitza la lluita contra el terrorisme com a mecanisme de repressió més enllà de la legítima persecució de la violència. I és un error condemnar les aspiracions del nacionalisme basc com si fossin incompatibles amb un estat de dret. Les democràcies ho són per la seva capacitat d’oferir procediments democràtics per resoldre els conflictes expressats per les propostes d’autodeterminació.
Un altre gran error s’afegeix als anteriors. Al Partit Nacionalista Basc s’ha fet explícita una crítica al lehendakari Ibarretxe per la seva voluntat de consultar la societat basca sobre el seu futur nacional. Els crítics invoquen un pragmatisme polític que no sembla altra cosa que acceptació resignada d’una negociació amb Madrid que evitaria el conflicte polític però que ajornaria indefinidament l’alliberament nacional. No volen veure, després de tants anys d’estat de les autonomies, que sense trencar amb mètodes pacífics l’ordre polític creat per la transició espanyola, no hi pot haver progrés nacional efectiu pels bascos com no n’hi pot haver pels catalans.
Em preocupa i em dol que un polític clarivident i honest com Ibarretxe sigui criticat per altres líders del seu propi partit. Ibarretxe pertany al reduït grup de dirigents europeus que no creu en la política al marge de l’ètica i que està disposat a prendre decisions coratjoses assumint el risc inevitable. Si guanyessin els pragmàtics quedaria malbaratat un patrimoni polític que, en un context de tantes misèries, s’ha caracteritzat per la dignitat i pel realisme més lúcid. Passa sovint que els suposats pragmatismes no són altra cosa que renúncia als objectius ambiciosos i que el realisme dels pragmàtics és una coartada per dissimular les pròpies febleses. Els pragmàtics són aleshores utòpics desmesurats pel fet de creure que amb rebaixes substancials es poden aconseguir objectius difícils com l’alliberament nacional. Que no ens menteixin amb les crítiques a Ibarretxe.
