Em deia un amic que ocupa un càrrec professional de primer nivell que per primera vegada se sent desmoralitzat respecte a les possibilitats de Catalunya com a país. No és el primer que m’ho diu, però potser a causa del seu optimisme habitual, m’ha afectat més que els altres comentaris decebuts dels companys i amics que des de la seva professió viuen i senten el país, i per tant la política. Catalunya ha estat sempre un model i un país de pioners (més que de lideratge) en molts àmbits, com per exemple en l’àmbit de l’educació ambiental, en la gestió de l’aigua, en polítiques lingüístiques, en l’àmbit del disseny, en l’àmbit de la recerca mèdica... Sovint oblidem això i ens deixem endur per l’autocompassió. Però cal reconèixer que la societat catalana té uns bons professionals capaços de situar-nos en els primers llocs del món quant a qualitat i capacitat d’innovació.
Per això és preocupant que alguns d’aquests professionals que estan al capdavant d’institucions i empreses pensin que la política catalana s’ha convertit en un fre a les aspiracions de Catalunya. Un dels resultats de l’estil de competitivitat política que s’està instaurant al nostre país és que els partits busquen ocupar llocs de poder, oblidant que també comporten responsabilitat i capacitat de gestió.
Podria explicar molts exemples —anècdotes que m’explica la gent— de com aquesta lògica es pot portar a extrems indecents i és perjudicial per al país. Els treballadors d’un ajuntament es revolten perquè ja no poden suportar haver de compartir despatx amb un individu que es passa el matí dormint, mentre ells van colgats de feina; un càrrec de confiança d’un consell comarcal que es treu un sobresou fent de consultor per als ajuntaments; un gerent que bloqueja els projectes d’un consorci públic perquè el director no és del seu partit, o del seu sector del partit. Una reunió d’ambaixadors a Barcelona sense cap representant de la Generalitat perquè hi havia altres prioritats a l’agenda personal de qui corresponia.
Cal que els partits polítics reflexionin a fons sobre quin és el seu model de política, i per a quins objectius finals —inclosos els morals—treballen. I aprenguin a treure el millor de si mateixos, a obrir-se al seu voltant, a trencar amb el sectarisme. Jordi Pujol, malgrat tots els seus defectes, era capaç de fer això, i de pensar que Catalunya havia d’excel·lir en tot el que es proposava per poder-se legitimar com a país. Aquest és el nostre atot: ser un país millor. Crec que hi ha persones dins de tots els partits que ho entenen. Jo admiro, per exemple, la capacitat de la gent que es dedica a la política per construir estructures de país, per plantejar nous horitzons polítics i socials, per innovar models urbanístics i de desenvolupament. I sé que hi ha gent capaç de dur endavant projectes en què aquesta capacitat es fa valdre.
En canvi, des de fa molts dies sento molts comentaris i veig molts moviments de precampanya que incrementen dia a dia el to de la crispació i embruten l’horitzó polític amb l’estil més barruer. Per enlloc, no s’albira cap bon auguri, cap esperança, cap capacitat de generar il·lusió en la gent per un projectes, més enllà de paraules i promeses banals o d’atacs al contrari.
Em resisteixo a pensar que els ciudatans ens hem de resignar a l’espectacle, a les mentides i al govern basat en la venjança contra el rival. Definitivament, els ciutadans hem de reaccionar contra aquesta manera de fer política, si no volem caure en la vivència permanent de la irrealitat, escampada a cop de notícies que només empastifen. Com va escriure Robert Musil, a L’home sense qualitats, «(...) ens interessa massa poc el que passa i excessivament a qui, a on i quan passa una cosa, de manera que no ens importa l’esperit de l’esdeveniment, sinó la seva faula; ni el desenvolupament d’un nou contingut vital, sinó la distribució del que ja existeix, i exactament aquest fet és, també, el que distingeix una bona obra de teatre d’una simple comèdia d’èxit.»