Barcelona · En el recent debat al Congrés dels Diputats sobre la reforma de la llei d'estrangeria hem aconseguit incorporar a la legislació espanyola, per primera vegada, el concepte d'esforç d'integració. Entenem l'esforç d'integració com el coneixement i l'assumpció dels valors bàsics de la comunitat d'acollida, així com el coneixement de les llengües que es parlen al país.

I incorporem, com a criteri a considerar i valorar en determinats tràmits administratius regulats en aquesta llei (renovació de la residència, obtenció de la residència per arrelament, obtenció residència de llarga durada), aquest esforç i alhora l'introduïm com a manament als poders públics en les seves polítiques adreçades a les persones immigrades, especialment en els processos de reagrupació familiar.

No es tracta d'un tema menor. Si aspirem a incorporar la nova immigració a la catalanitat i no volem esdevenir una confederació d'ètnies i religions, ni volem condemnar a les persones que han arribat d'altres parts del món a Catalunya a viure recloses en la seva identitat d'origen, necessitem defugir tant de les polítiques multiculturalistes com d'aquells plantejaments que obvien que la immigració continuarà transformant la realitat humana, i per tant social, econòmica, cultural i política del país.

L'Estatut d'Autonomia vigent, el Pacte Nacional per a la Immigració, assumit per una amplia majoria política i social, el nou marc legal estatal, amb tots els límits que es deriven de la competència exclusiva en immigració que reté l'Estat segons la Constitució espanyola, i la futura llei d'acollida, que ara es tramita al Parlament, ens han de permetre construir una via catalana d'integració per a la nova immigració. Tenim eines i ara es requereix voluntat política i generositat partidista, pensant en el país i en les generacions futures. I tot plegat ve a tomb perquè sóc dels convençuts que un projecte nacional per a Catalunya ha de continuar tenint l'enfortiment de la identitat nacional com a eix central.

Identitat nacional dinàmica, oberta, mai acabada, però identitat nacional, a la fi, que té a veure amb la llengua, els valors i les pràctiques sobre aquests que permeten viure junts, el dret, la cultura popular... Anna Cabre l'encerta plenament quan afirma que els marcadors suaus de la identitat catalana han facilitat, al llarg dels anys, la incorporació dels nous vinguts a la catalanitat. Probablement aquest ha estat un factor que, juntament amb la mobilitat social ascendent, explica la definició de la Cabré de Catalunya com a fàbrica de fer catalans.

I és que no crec en un catalanisme postidentitari; per moltes raons, però sobre tot per que la identitat, tal i com ha sabut expressar Manuel Castells, és un instrument poderosíssim de construcció de la capacitat dels individus de viure junts en un espai i un temps determinat.