Mai no hauríem pogut imaginar, quan a mitjans dels anys vuitanta el professor Josep Gifreu teoritzava sobre la necessitat d’un espai nacional de comunicació, que vint anys després estaríem on som, havent-lo de reivindicar amb la mateixa força i, ara, amb una certa desesperació i tot.
Confiàvem, ingènuament, en les possibilitats que ens donaria el llavors acabat d’estrenar marc democràtic. A més, la innovació tecnològica en el camp de la comunicació feia pensar que seria possible esberlar els vells controls d’un Estat unitari i centralista. I en algun moment, fins i tot alguns van creure que era cert que entràvem en un món sense fronteres.
Però no ha estat així. A vint anys que el sobiranisme entengués la importància estratègica de disposar d’un espai nacional de comunicació per a la construcció de la nació, i després de moltes lluites per fer-lo possible, ens trobem en un moment de crisi greu. La ràdio i televisió públiques estatals són en retirada i ni el compromís públic del president José Montilla a la festa de la Nit de Santa Llúcia no ha pogut evitar la desaparició dels programes més rellevants de TVE, com “Amb ulls de dona”, de Sílvia Coppulo. I ara és TV3 la que és en perill de ser enfosquida al País Valencià, també, malgrat el compromís del llavors ministres d’Indústria José Montilla, acord amb el que el nou ministre, el català Joan Clos, diu que no se sent vinculat. La història de les prohibicions de TV3 al País Valencià sempre havien estat dura, però el final, a mans del PP valencià i amb la mala bava de fer-ho coincidir amb els 300 anys de la derrota d’Almansa, és més propi d’una país de dictadors africans que no pas d’un estat de dret.
Amb tot, aquí ningú no s’arronsa. El País Valencià s’ha alçat contra el tancament, alcaldes del PP inclosos. La campanya a internet engegada per e-criteri.cat ha aconseguit en pocs dies prop de 20.000 adhesions i ha enviat 80.000 missatges als responsables del tancament. Sabem que tenim capacitat de reacció. A més, el conflicte ha servit –i ha de servir- per tal que quedin clares les posicions de cadascú. Després de molts mesos d’ambigüitats, ara es delaten els veritables compromisos polítics i l’acompliment de la paraula donada per part de tots els implicats. I, per contra, la societat civil ha demostrat que és capaç d’actualitzar els vells compromisos.
Ara, el més urgent, és salvar un possible acord de reciprocitat entre TV3 i Canal 9 per tal que ni un sol dia falti TV3 allà i, de rebot, guanyem Canal 9 aquí. El balanç serà, una altra vegada, a favor nostre. Ara bé, aquest és un objectiu de fa vint anys i si és tan important, és perquè és un objectiu de mínims. I, és clar, que no ens toquin els mínims! Tanta por ens tenen, que no toleren ni aquests mínims?
Sigui com sigui, d’aquesta agressió dirigida, principalment, a l’Acció Cultural al País Valencià, n’ha de sortir un objectiu renovat per resituar el compromís per a un espai nacional de comunicació a l’alçada dels temps, i això vol dir a l’alçada de les tecnologies que vindran. I no tinc cap mena de dubte que serem al lloc oportú quan ells encara no hi hauran arribat.
