La política està sempre carregada de contradiccions, però la política espanyola recent està posant en evidència incoherències que sobrepassen els límits de l’acceptació mínimament racional. Vet aquí alguns exemples.
Resulta que l’aplicació de l’Estatut de Catalunya depèn dels membres d’un Tribunal Constitucional que han de jutjar “amb objectivitat” si el text s’adapta o no a la constitució. I des de fa mesos hem vist com aquests membres eren objecte de recusació o d’acceptació en funció de les seves afinitats polítiques i del seu parer sobre si convé que Catalunya tingui aquest estatut o no. Res a veure amb la independència del tercer poder –el judicial- i de l'apel·lació constant que es fa a l’Estat de dret. On és l’Estat de dret a Espanya?

Resulta que sentim dir constantment que no es poden tenir mirades esquifides en uns moments històrics d’interdependències i de globalització. Que no es poden posar portes al camp i que mirar la política, i especialment els mitjans de comunicació, des d’espais territorials delimitats és d’una miopia inacceptable en els temps que corren. I resulta que aquestes mateixes veus estan impedint que TV3 pugui arribar a uns espais colindants on, a més, es comparteix la mateixa llengua. On és la llibertat de comunicació a Espanya?

Resulta que el PP ha demostrat que és capaç de mobilitzar molta gent a Navarra per mantenir el règim polític actual sense ni poder plantejar una nova relació amb les actuals tres províncies basques. Si és una gran majoria que ho creu així, perquè impedir que s’exerceixi lliurement el dret a l’autodeterminació i així podrem sortit democràticament de dubtes?

Valdria més que es digués clarament que es vol mantenir l’Espanya de sempre utilitzant tots el recursos disponibles, inclosa la força quan calgui, encara que es disfressi amb formes aparentment democràtiques.