Sempre m’ha cridat l’atenció una frase de Manuel Castells en el sentit que, en l’era de la informació, la irrellevància serà una condició més amenaçadora que la dependència. O si li donem la volta a la truita: la rellevància serà més important que l’independència . M’agrada la paraula rellevància. Vol dir excel•lir, sobresortir, sobrepassar els altres, avantatjar-los. Però no sé on situar-la dins del vell imaginari polític, que s’inicia amb la integració subordinada, continua amb l’autonomia i la federació, i acaba entre la sobirania i la independència. La subordinació es pròpia de l’Edat Mitjana. L’autonomia i la federació pertanyen, mes aviat, a l’era industrial. En definitiva, totes corresponen més al passat que al futur. Em temo (a risc de semblar políticament incorrecte) que la independència és un horitzó gairebé inexistent i, en conseqüència, inabastable. Estem en un món cada vegada més interdependent, dins d’una Europa en construcció i en un crisi terminal dels vells i grans Estats nacionals.
Tots els experts en prospectiva coincideixen a dir que, tard o d’hora, moriran. Aquests mateixos experts semblen inclinar-se per un futur més aviat configurat per noves comunitats de ciutadans: unes societats sobiranes, viables econòmicament, capaces d’assegurar una vida digna en el marc d’una democràcia de qualitat, integrades dins de xarxes intergovernamentals i de solidaritat. I això requerirà, en un primer nivell, una mínima cohesió històrico-cultural i no anar massa més enllà dels 10 milions d’habitants.
Si aquest fos el demà, cal estar molt atents als fenòmens del present, per tal de no perdre el sentit de l’orientació, ni gastar massa energies en lluites estèrils contra gegants que agonitzen. Ara la condició més urgent és la de la rellevància. La rellevància vol dir convertir-se en nus de comunicacions i, sobretot, en punt de referència global del coneixement, del progrés científic, de la innovació tecnològica i de la creació. La rellevància permet destacar, emergir, alçar el cap, dins de d’unes xarxes, no jeràrquiques ni verticals, que ja s’estan gestant. Invertir en rellevància és probablement el camí més segur per aconseguir la màxima sobirania. I després, ja decidirem.